Relat dels anys

Han passat els anys,

com qui passa un carrer rere l’altre.

Seus abatuda, trista,

sense més tu que tu mateixa.

Les teves perfeccions se t’han menjat

aviat, de pressa,

mentre pensaves que a tu no et passaria.

Però la soledat és teva

perquè no dus altres ulleres

que les de pregunta que et faria.

Per què no has gaudit del que tenies?

Per què has oblidat com fruir dels teus sense manies?

Per què no has aprofitat més enllà dels desitjos que volies?

L’obsessió, com un corcó, que abat

de fusta el cor

i de salnitre el dolor, és teva…

i ja no és de ningú.