Relat de les visites

Avui he visitat Lorca i Kavafis,
però no els he vist jo,
els ha vist ell, Sàleh.
M’ha guiat entre els seus col·legues,
plens de mort,
de tristesa i de soledat.

Malgrat tot, i més encara.
No he vist el meu estimat
Papasseit,
reposant al llit,
sense poder moure ni un braç,
ni una cama, però fent ballar
al compàs d’una dama,
el seu cor, oblic,
esquinçat, buit de no viure
més enllà del que viuen els altres.

L’anirem a veure,
segur;
vers rere vers,
paraula aferrada al verb
que no el permetrà llevar.
Mes l’espera del mes a mes
serà una mesada llarga i eterna.
Restaran els altres
uns instants -veient-lo partir-
i romandrà -com ell-,
ancorat en el passat,
tot el futur que permet
als poetes viure l’eternitat.

Relat a Coleridge

Era migdia, 

entre crits de nens de la ciutat

molt lluny de la badia,

ell i jo encaràvem la soledat.

Mira per la finestra,

estigues ben atent,

de tots els caps que veus,

només un l’has de fer batent.

Passaven els cotxes lentament,

clàxons i improperis,

més propis de la gent

retinguda en captiveris.

No distreguis la teva ment,

ara sortirà un colom

o un albatros abrivadament.

Dispara-li segur el teu plom.

Pensa en tu; les llàgrimes teves,

la boca trencada

i les alegries seves.

No és l’ocell, és la vida afusellada.

El vell mariner ens escolta,

han passat més de mil anys

i encara se’n coneix la revolta.

És ell i els seus afanys.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat dels maleïts

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleïdes les hores que han passat

aquí, entre nosaltres, fent-se cada cop més amples,

més llargues, més dures, més seques:

Caient a plom com el rellotge de la plaça,

quan tocava les dotze de la nit, i les nostres mans s’agafaven, 

s’unien, es fusionaven en una de sola.

Ni agulla ni fulla

que cau de l’arbre

mentre et despulles

entre les cortines brutes

de l’habitació del costat.

Imagina un minut, un moment

trist i adormit, que torni

que demani, per tu i per mi.

Imagina aquest instant perdut

entre tantes llàgrimes

adolorides de tan cremar-nos la pell

a força d’arrencar-nos el cor

sense permís.

Ara que el tens, bufa’l,

escup aquest agre moment

que ens separa

entre el passat i l’avui,

entre les mans i el sofà.

Tots aquells somnis que vam escriure

en arenes de platges perdudes,

en papers de bar arrugats,

en els nostres braços nus,

en cintes de casset de noranta minuts,

en fotografies de metro per un euro, 

en punts de llibre ja gastats,

Tots aquells somnis que vam escriure

per esborrar-los i crear-ne de nous.

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleït el mirall que em tallarà les venes.

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.

-Jo no els veig.

-No portes les meves ulleres.

-Deixa-me-les, si us plau.

-Aquí les tens.

-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.

Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.

-Perdona? Què vols dir?

-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.

-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...

Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...

-Ep, què vols fer? No t'entenc...

-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.

-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?

-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.

-Home... vols dir?

-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.

-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...

-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!

-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.

-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.

A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.

Relat de l'estaca

Aquest matí no té ganes de fer res,

el ventilador no vol girar,

els ocells canten per rutina,

avui la sal colpirà el desencís.

És aquella estranya sensació

en la que és impossible encertar res,

faci el que faci, xiuli el que xiuli,

l’arena seguirà caient entre les mans.

Hi ha algú clavant l’estaca,

picant tan fort que la fortor

del cor se sent arreu.

Aviat passaran els minuts, i les hores,

i tot seguirà igual, mirant l’horitzó,

sense entendre per què l’aigua és clara i ell no.

Relat del cretí

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre fotut mot,

per poder-me esborrar.

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre maleït verb,

per aconseguir no veure’m demà.

No sé, no sé;

no sabem res del que passarà.

Sí sé, sí sé,

sé el que vull… ser especial, 

únic, diferent, autèntic,

i que et posis vermella en sentir-me

mirar la lluna;

i que et despullis tota en veure’m

parlar del cel;

i que em cridis fort a l’oïda

sense dir-me res.

A cas els àngels no saben xisclar?

No menteixis, ja ho he viscut abans això.

Fora de control

només som gent rara.

No importa què ens esdevingui,

no m’importa ser un cretí,

sé bé el que faig aquí mentre et prepares.

Esperar s’ha convertit en una rutina,

un cafè sol i la llum del sol

impactant contra uns ulls gastats,

gastats de tant mirar-te la calor

de les mans que vull agafar
amb l’ànima al bell mig de la brisa.

Relat del final

I al final del conte, un punt i final, que no espera ni pausa ni paraula. 

L’autor deixa anar el bolígraf, desitjant que reboti contra el terra i creï un efecte impactant. Però no succeeix res. Ni soroll, ni cop, ni imatge. 

Quan tot s’acaba no es pot esperar res. Quan res es presenta dins l’acció, aquesta és eternament acabada.

Ell intenta respirar, no pot. El buit no té aire. El no és no, és paraula negada d’una brisa robada.

Caldrà un cirurgià per arreglar la negació del futur, un futur que mai no vindrà.

Relat de cavallers

Perdre o guanyar? No hi ha victòria en l’horitzó que s’esvaeix més enllà del mar d’esperances. Parar o continuar? Amb el sotrac per res esperat que cau sobre les ànimes. Tot el que era tot passa a ser poc; tot el que era or esdevé ferro. Desfà la calor el metall per convertir-lo en un toll insegur i tou. Ja no aguanta la torre ferma aquell vent que ve del nord un dia rere l’altre.

Tornaran les aus a visitar-me? Reviuré la trista melodia del cavaller sense cavall? Per cada pregunta que es fa el meu cor desesperat, una volta més executa la sina embogida. “És de bojos, és de bojos”, crida el foll enmig del poble. “Tot en ordre, tot en ordre”, exclama la majestat del regne.

I mentre els núvols cobreixen el pati de la cort, una boira espessa dificulta la visió dels aldeans. Ell corre, jo corro, ella també, i l’altra. Tots provem d’escapar, però només l’alta torre donarà una sortida noble cap al sol.

Escales abruptes, graons alts amb pedres trencades, passadissos foscos protegits per parets plenes d’humitats. És un camí solitari, cal fer-lo sense ningú al costat.

Per les finestres de la torre entra una brisa fresca, nova, atraient; amb ella se sent la melodia d’una cançó antiga, entonada per una deessa vinguda a la torre per endur-me al cel.

Graó a graó, ascendeix el cos cap amunt; buscant un Déu amb el que no creu, creient amb una esperança que no espera. No hi ha consells que valguin quan el cavaller ha deixat la llança i només lluita amb el cor.

Relat de budells

Fa temps una vella xaruga em va explicar la història que li havia passat a la seva àvia, una dona que va viure més anys que cap altra de les persones que habitaven aquell poblet tan petit que sovint s’omplia de turistes, sempre i quan no hi fes mal temps ni fos dia laboral.

Cert és que el que us explicaré poc deu tenir a veure amb la realitat d’allò que va ocórrer, però si fos per mi, us diria que tot és tan correcte com ho podria ser qualsevol altra història, fos o no fos contada en un marc com el de la nostra vila.

Succeí ja fa molts anys, allà dalt de les muntanyes, on res ni ningú hi accedia, entre d’altres coses perquè per moure’s hom emprava burros i els seus propis peus. I per pujar al cim de la muntanya torta calia molt més que un parell d’espardenyes o un ruc prim i afamat.

El prat estava tot podrit, malalt a més no poder. Ni els animals podien menjar, ni els pagesos recollir ni sembrar. Els homes es morien de gana, les dones també, però abans queien nens i animals. Tots esdevenien morts per culpa de la fam que els perseguia des què s’aixecaven fins que s’anaven a dormir. Es diu que encara ara es pot sentir l’eco rebotant per la vall causat pels sons dels budells que gemegaven amb tanta força.

Allà dalt, on ens hem situat fa una estona, hi deuria haver algun àngel o ésser misteriós... Un espectre o qualsevol altre cosa enigmàtica. Ho dic jo, cert, però també ho diuen els que ho pensen. Alguns conten que sabien de qui havia vist una silueta recorrent aquell escarpat terra altíssim, ple de roques i d’arbres gegants. Alguns narren un moment en concret, en el que Déu es va aparèixer per donar-li, a la persona misteriosa, un encàrrec celestial. Tocat per la fe divina, la seva missió seria castigar tota la vall. I així va ser com va esdevenir la nostra trista història, d’un home, d'un Déu i d'un seguit de vilatans explicant el que els hi havien explicat per donar creença a allò que altres havien vist, sentit o pressentit.

Des d’aleshores vam créixer sense l’abundància d’altres èpoques. Mirant com el blat no creixia ni esdevenia res. No vam ser capaços, diuen, de canviar el recorregut del nostre poble. I mentre expliquem aquesta llegenda, una vegada i una altra, Déu segueix allà, parlant amb no se sap qui, explicant-li no se sap què, per deixar-nos amb un càstig que ens té a tots ben intrigats.