Fa dies que l'Albert no puja les escales de
dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La
veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era
pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que
il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.
A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha
un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per
anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi
va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui
estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les
xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els
ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la
seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la
pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia
la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la
seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li
va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira
una mica!".
Sembla que els perdedors tenen el llit
preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer,
no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati
d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser
algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada