Toc, toc. Algú truca. Fa estona que dormia i no vull aixecar-me. Qui nassos gosa destorbar-me?
Fa
ja massa temps que soc aquí dins, no he comptat els anys, ni els dies,
però sí les idees. Hauré de fer força i empènyer, com quan empenyia
aquells imbècils a saltar pels singles. No em cal massa força, però sí
que noto que no estic en forma. El destorbador continua picant i jo no
tinc paciència. Què voldrà? M'està impacientant. No és fàcil aixecar una
tapa plena de claus.
Sento música provinent de l'exterior. Estan
fent una festa o què? No estic per tarats que vinguin a robar-me. Ja els
hi vaig dir als últims que només porto mala hòstia a sobre; ni tan sols
amb roba em van voler enterrar.
A sobre la música és insuportable,
com si vingués de sota de la terra. Quina estupidesa! Si de sota de la
terra en surto jo i no hi ha pas cap soroll ni so.
Per fi rebento les
fustes i puc veure, entre les làmines la cara d'un gos assedegat.
Collons, es deu pensar que això és un pou i ve a beure aigua. Amb
destresa aconsegueixo treure tota la tapa a trossos i m'incorporo com
puc. Fa massa temps mort. Ningú al voltant del gosset aquest. Té cara de
dòcil, però mai me n'he refiat dels animals, es comporten molt millor
que els humans, i això em fa mala espina. L'acaricio i ell em llepa la
mà. Si al final serà un bon jan i tot. Veig que té paparres enganxades
al seu cos. Ningú no l'ha rentat i els seus cabells resten enganxats amb
ronya eterna.
De cop em mossega i crido. Crido tan fort que els
companys de cementiri s'aixequen. Feia molt de temps que no deia ni piu.
Haver-ho fet de cop em crema la gola. Noto les cordes vocals trencades.
Tinc el braç sagnant i les seves dents enganxades mentre em calava la
mirada. Intento desfer-me de la seva boca, però no puc. Els seus ullals
són molt més forts que els claus que em tenien aquí prostrat.
Estava mort i tranquil i, sense demanar-ho, el gos va aparèixer només per matar-me.
