Relat del buit

Em buido a cada pas que dono. 

Sec estic, com la fulla que vas trepitjar sota la pluja àrida d'un hivern calorós, com l'erm toll que va crear la gota en caure sota els meus peus, tristos i rovellats.

Em buido a cada pas que dono.

Relat de l'interlocutor

Cel clar d’hivern

de Barcelona em fas estar,

en dies de bufanda com avui,

enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.

Oh, sí; oh sí,

os corcat per dins i embellit per fora

per dicotomia permanent del camí

en el que erren els nòmades

sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat

com pistola romanent al clatell

aquest jorn tan bell

i sorprenent en la mesura

que tot es torna blau d’un gris

melangiós d’allò que es té,

es tenia o es volia.

No em preguntis, 

oh, amant interlocutor,

qui és l’ésser que no plora

per falta de llàgrimes

quan al mirall n’hi sobren

a totes les hores mortes.

Relat de pobles

Quan les orenetes emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de refugiar-se als seus nius.

És la vida que torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat, marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer. 

Relat de passerells

Aquesta nit la lluna vigila tot moviment circular i perpendicular que es produeix als carrers de la ciutat. Des de dalt  de tot observa amb deteniment com les fitxes es mouen de blanc en blanc.

El guardià de la finestra vetlla perquè les ànimes perdudes trobin el camí de casa. No és feina fàcil. Es distreu sovint escoltant com la picardona no para de parlar amb el passerell. No cal saber-ne molt d'aus per conèixer la història d'Àustria o d'Austràlia. Total, es tracta d'un joc de daus i, per tant, mai se sap quin número sortirà.

De nit, totes les ombres desapareixen. No compta la història d'aquells que no van dir res. No s'escriu sobre el no-res. Quin món més fantàstic pot creure amb res? Hem de creure en tot. Ni que no existeixi. Hem de beure'ns-ho tot, ni que no n'hi hagi. És el so dels ocells banalitzant sobre la vida. És la cançó d'estiu que sona a l'hivern. El gelat que es desfà a ple sol. La trompeta que sona a orelles d'un sord. El cel blau davant del cec. El vaixell d'Ulisses sense mar. El somni dels morts. La mort dels somnis.

Relat de jardins

Una nit d'estiu, quan era ple hivern, les fulles del seu estimat arbre van començar a florir. Ell s'ho mirava des de dins de casa, perquè no podia sortir al jardí. No us pregunteu per què no podia, no serviria de res si jo no us ho vull dir. El cas és que quan el cel era ple d'estrelles, els núvols van arribar per protegir l'apreciada lluna. Des d'on era no va poder veure aquest grotesc esdeveniment, però va endevinar el que passava observant la bola de cristall que la seva tieta li havia regalat. Seria inútil aturar-se aquí i explicar el dia en què la va rebre, així que no ho faré. Però cal posar èmfasis en la citada bola, ja que era un objecte molt preuat per ell i la seva família. Sovint la miraven com si es tractés de la veritat absoluta, oblidant completament la realitat. Observaven les deformitats que creava al emmirallar-se. Semblaven tots més allargats, amb el nas afilat i les celles estirades cap al front. Només una persona de la família feia cas omís a l'extravagant bola que els ocupava tot el dia: la filla repudiada. Nascuda d'un acte involuntari entre germans, la Maria era del tot especial. Per això ella estava a fora de la casa, mirant el cel i admirant el fantàstic moment en què la lluna és envoltada per núvols passatgers.