Relat de caminar

Baixava el mar més enllà de la lluna al caminar entre les llargues pujades de la duna quan sortien les seves amades mostrant la pruna.

-Calla! -Va cridar el seu cap.

El silenci va tocar cada una de les quatre parets amb la mà dels qui allà van romandre, no eren ningú.

-Parleu tant com vulgueu. -Va contestar serenament el treballador.

-Tinc una única meta al cap. No pensar, no reflexionar. Caminar. Verbejar. I és que quants més verbs dius, més saltes, més corres, més et mous. -Va afegir un company seu.

Podria haver sonat, aleshores, un himne d’un país exòtic, amb panderetes, timbals i plats daurats. Però no. No van sentir cap so, ni música, ni res que fes soroll. Tot just en aquell instant el no-res va apoderar-se dels seus sentits auditius. Es veien, es tocaven, es notaven, s’oloraven; però no escoltaven res de res.

Pujava la muntanya més a prop del que pot estar el sol al nedar entre les curtes baixades de les planúries quan entraven les nostres repudiades tapant-se la figa.

Relat de joglars

Mentre ella seguia llepant el culs dels vianants, tu continuaves dins de la gàbia infernal. Feia molt que no mataves. El cert és que no havies dut mai ningú a la mort. Matar està sobrevalorat, pensaves. Alguns, fins i tot, maten les lletres a cops de destral, ho fan amb pistoles i amb llances.
Però tu, allà dins, entre els ferros que no et deixaven sortir, veies la seva llengua recorrent l’anus pervertit. Volies cridar, però no tenies veu. Demanaves ajuda, però no hi havia cavallers disposats a saltar-se les normes. Fa temps que han donat la veu als joglars i els hi han tret als poetes.

Relat de fruites

Roger Filomer tenia tantes ganes de tocar-se que no podia pensar en res més. Des què s’havia llevat que només tenia al cap un objectiu, tancar-se al lavabo i deixar anar la imaginació a nivells de temperatura extrema.

De camí a la feina, conduint el seu espectacular descapotable, no havia pogut acariciar-se l’entrecuix perquè tothom el mirava, sobretot en els semàfors, que és justament el lloc on ell esperava tenir oportunitat de fer-ho. Al pàrquing tampoc havia realitzat el seu desig; el sempre atent vigilant li havia obert la porta del cotxe tan bon punt ell havia apagat el motor. El despatx, una cambra recoberta de fusta envernissada per tot arreu, no havia sigut un lloc íntim, tot el contrari, s’havia convertit en un anar i venir d’empleats consultant solucions a problemes que a ell li semblaven, en aquells moments, banals. Fins i tot la secretària, que sempre desitjava veure davant seu amb els seus vestits curts i provocatius, li semblava un destorb. Volia estar sol i no podia.

Al final, a l’hora de dinar, quan el menjador de l’empresa estava ple a vessar, quan a la taula de directors no hi faltava ningú, quan el centenar de treballadors endrapava el menú que oferia l’empresa, Roger no va poder fer res per poder controlar els seus instints més bàsics. Va amagar-se sota la mesa on menjava i es va abaixar els pantalons. Tenia el membre dur com una roca, li feia mal fins i tot tocar-se, però se’l sacsejava amb força, amb una agressivitat que hauria espantat qualsevol que l’hagués vist. Amb els ulls clucs i gotes de suor freda caient-li pel front, la boca oberta de bat a bat i col·locat de genolls, es va masturbar fins ejacular sobre les sabates dels allí presents.

Cap dels seus companys de taula, els altres directors de l’empresa, va donar importància als fets. Ni tan sols van mirar què succeïa entre les seves cames. Simplement van seguir menjant el menú que els pagava l’empresa, a base d’espaguetis, carn i un plàtan de postres. 

Relat de Sant Antoni VIII

Corren temps difícils en el món laboral. No se sap cap a on corren, ni cap a on van, però els temps passen volant i aviat ningú sabrà de què treballa. Es premia el cop de colze, la traveta ben feta. Tot s’hi val per avançar posicions i deixar enrere els companys. Des de dalt, segurament, tot es vegi amb una altra òptica, però per molt que la gent es renti les mans amb sabó, els costarà netejar-se la consciència.

El barri és ple d’empreses petites, de locals on l’empresari és botiguer, dependent, administratiu i el que faci falta. Però també és ple de treballadors anònims que, dia rere dia, van a la feina pensant que fan el que han de fer. Clar que cohabiten amb els que hi van rumiant totalment el contrari. La reflexió, en aquests últims, és diària. Per què fer una cosa que no es vol fer? Per què anar a una feina que no es desitja? Per què suportar un cap que s’odia? Per què perdre tant de temps en unes accions que no aporten res més que crispació?

El fet és que gairebé tothom, quan passeja, pensa. Ni que sigui de forma vaga, però pensa, rumia, reflexiona, en algun fet, esdeveniment, relació, persona,  sentiment... el que sigui. Tant és així que és conegut que alguns grans pensadors han tingut les seves millors inspiracions caminant. També es coneixen detalls de celebritats empresarials i polítiques que, tot fent una passejada, dialoguen amb els seus invitats. Caminant, hom esdevé moviment. I dins del moviment, apareixen les flors. Aquí, on es creuen Ronda Sant Pau i Aldana, és normal aturar-se i deixar de pensar, per pensar en d’altres coses. Olimpia és una floristeria que omple el carrer de flors, no només en dates assenyalades, sinó que ho fa cada dia. Entrar-hi i descobrir l’humor dels seus dependents ja és un altre tema -caldria recuperar l'inici del relat-, però prémer el fre de les nostres sabates i aturar les agulles del rellotge és obligat en passar-hi per davant.

Per a cada flor, un amor passat; per a cada planta aromàtica, un record oblidat. Tot retorna vestit d’aromes, ningú s’atreveix a dur-li la contrària al subconscient.

Relat de sofàs

Vaig tenir una cita amb una prostituta l’altre dia. Res important, un petit capritx que em vaig donar després d’enfadar-me amb la guàrdia urbana. No podia més, estava histèric, necessitava descarregar i tenia dues opcions. O entrava a casa i destrossava tots els mobles vells que molesten al mig del menjador. O anava a veure la Rianh. Ella és dolça, té una veu suau. Mastega el xiclet com si no li cabés a la boca. Sempre té un moment per a mi, sigui l’hora que sigui.

Vam anar al raconet on em porta sempre, darrere dels matolls, al costat del Palau d’Esports. Em va explicar que últimament no fa massa feina i que va curta de diners. M’ho deia mentre me la mamava. Allò em va destrempar molt. Vaig haver de demanar-li que s’aturés. No se’m posava dura. Vam seure a un racó i li vaig explicar que jo tenia pasta, que no anava malament, i que li donaria alguna cosa. Tots tenim problemes, em va dir ella. I és cert. La resta de la nit la vam passar enrotllant-nos i xerrant. És tan fàcil parlar amb ella. De seguida va veure que jo estava deprimit, que tenia algun cosa que m’angoixava. Hem de trobar el nostre camí a la vida, em deia. Collons, prou que ho sé. Però és impossible. Ningú no creu en mi. I després miro la tele, veig aquells sofàs antics tan cuidats, on seuen pallassos que no saben fer riure. I no ric, Sinó que ploro. I no ploro per mi, que podria; sinó que ploro per ells. Els hi han posat un altaveu a la boca i s’han cregut que parlaven.

Quan penso en tot el que diuen, en tot el que fan, aleshores sí que caic a terra. La història ens escriurà quatre ratlles. I no seran tan dolentes com les que escriuen ells. Hem acabat acceptant que la merda és caviar. I com passem gana, ens empassem qualsevol cosa.
Al final, vam follar. Era previsible. Ja ens havíem netejat per dins, així que ens tocava fer-ho per fora.

Relat de despatxos

Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.

El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava. 

Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava. 

Relat d'entrevistes

A la sala hi fa calor, el periodista es treu la jaqueta i el jersei. Venia molt abrigat perquè la temperatura exterior no supera els deu graus. El contrast és descomunal, de seguida se li posen les orelles vermelles. El responsable de la calefacció és un xicot molt respectat pels companys, tot i que sovint s'equivoca en escollir la temperatura ideal per a l'interior de l'edifici.

L'entrevistat li demana que comenci ràpidament. Conversen durant molta estona. Ell pren nota de tot el que li diu, apunta amb el seu bolígraf barat tacant totes les pàgines d'una llibreta regalada.

Quan fa les preguntes mira directament els ulls. Vol captar la veritat del que escolta. No es refia de ningú. Paraula a paraula ho anota tot. Però no tot el que sent, sinó tot el que interpreta. De cop i volta veu un rellotge a la paret. S'abstreu de la conversa i es queda embadalit mirant el tic tac que no s'acaba mai.

L'entrevistat se n'adona i s'enfada. Li pregunta si ell no és prou important. El periodista contestaria encantat; li diria que és un dels personatges més admirats per ell, que portava dies somniant aquell moment; però no pot, només està pendent del compte enrere que acaba de començar.

Relat d'infrahumans

Estimat Dant;

Li escric aquesta carta perquè m'han informat que està reclutant nous treballadors pel seu viatge. He vist l'oferta que ha penjat al seu portal web i estic molt interessat en formar part del nou equip de treball que està formant.

No em queda clar  a quina part de l'inframón treballaria, però tampoc és una de les meves condicions primordials a tractar.

Respecte a les meves aptituds, li adjunto el Currículum Vitae perquè pugui constatar del meu altíssim nivell. Sóc conscient que molts treballadors es presentaran com a candidats a aquesta oferta argumentant la seva millor posició; no vull que em compari a ells. Si us plau, no ho faci. El meu pas per l'infern no té res a veure amb el que ells li diran. Hauran estudiat a les millors acadèmies, els seus pares hauran invertit en les millors escoles; però l'experiència que jo he palpat, de primera mà, estant en contacte amb els éssers més menyspreables del planeta terra no dóna peu al dubte.

Per això, li suplico que em retorni la carta adjuntant ja el formulari a omplir per entrar a treballar en un dels seus anells. No oblidi col·locar-me entre els analfabets més cruels i dèspotes, només jo ho podria suportar.

Sense més dilacions, m'acomiado.

Rebi una cordial salutació.