dimecres, 6 de juliol de 2016

Relat de caminar

Baixava el mar més enllà de la lluna al caminar entre les llargues pujades de la duna quan sortien les seves amades mostrant la pruna.
-Calla! -Va cridar el seu cap.
El silenci va tocar cada una de les quatre parets amb la mà dels qui allà van romandre, no eren ningú.
-Parleu tant com vulgueu. -Va contestar serenament el treballador.
-Tinc una única meta al cap. No pensar, no reflexionar. Caminar. Verbejar. I és que quants més verbs dius, més saltes, més corres, més et mous. -Va afegir un company seu.
Podria haver sonat, aleshores, un himne d’un país exòtic, amb panderetes, timbals i plats daurats. Però no. No van sentir cap so, ni música, ni res que fes soroll. Tot just en aquell instant el no-res va apoderar-se dels seus sentits auditius. Es veien, es tocaven, es notaven, s’oloraven; però no escoltaven res de res.
Pujava la muntanya més a prop del que pot estar el sol al nedar entre les curtes baixades de les planúries quan entraven les nostres repudiades tapant-se la figa.

Cap comentari: