dimecres, 20 de juliol de 2016

Relat d'humans

A un nen de dotze anys li tallen el cap, el degollen, li parteixen la tràquea en dos i li fan brollar tota la sang per una de les artèries caròtides.
D’acord, potser allà, dotze anys equivalen a divuit anys dels d’aquí, d’acord, tot plegat és una guerra; d’acord... d’acord, d’acord... no puc estar més d’acord en què l’home, la dona, l’ésser humà, segueix regint-se per la falta de seny. I els que tenen seny creuen tenir tant de poder que poden i volen manipular els animals humans que tenen per sota.
Actuen pitjor els de dalt? Segurament, perquè si els de dalt no continuessin amb les seves guerres, els de baix no farien l’animal. O potser sí, no sé. Però aquell nen, de dotze anys, amb mirada perduda i innocent no sap què és un Tomahawk, no sap què és la física quàntica, no ha llegit mai a Shakespeare, ni ha tingut un llapis amb el que expressar en forma de dibuix els seus sentiments. Aquell nen és la tristor de la humanitat. I l’home que aguanta el ganivet i executa el menor és el futur d’una espècie que hauria d’estar condemnada a matar-se sense ni tan sols esperar una cançó de comiat.
Aquest quadre surt del marc, surt de mare, surt de tot allò que ens han ensenyat. Es dibuixa per tot arreu i s’estén per tot el planeta mentre dones i homes i homes i dones segueixen jugant a fer veure que són feliços. Seguirem bufant espelmes, seguirem jugant a pilota. I mentrestant, la pluja que aquí aturem amb paraigües, allà serà de color vermell, plena d’odi. Ser humà és el perill més gran de tots.

Cap comentari: