A un nen de dotze
anys li tallen el cap, el degollen, li parteixen la tràquea en dos i li fan brollar tota
la sang per una de les artèries caròtides.
D’acord, potser allà, dotze anys
equivalen a divuit anys dels d’aquí, d’acord, tot plegat és una guerra; d’acord...
d’acord, d’acord... no puc estar més d’acord en què l’home, la dona, l’ésser
humà, segueix regint-se per la falta de seny. I els que tenen seny creuen tenir
tant de poder que poden i volen manipular els animals humans que tenen per
sota.
Actuen pitjor els de dalt? Segurament, perquè si els de dalt no
continuessin amb les seves guerres, els de baix no farien l’animal. O potser
sí, no sé. Però aquell nen, de dotze anys, amb mirada perduda i innocent no sap què és un Tomahawk, no sap què és la física quàntica, no ha
llegit mai a Shakespeare, ni ha tingut un llapis amb el que expressar en forma
de dibuix els seus sentiments. Aquell nen és la tristor de la humanitat. I
l’home que aguanta el ganivet i executa el menor és el futur d’una espècie que
hauria d’estar condemnada a matar-se sense ni tan sols esperar una cançó de
comiat.
Aquest quadre
surt del marc, surt de mare, surt de tot allò que ens han ensenyat. Es dibuixa
per tot arreu i s’estén per tot el planeta mentre dones i homes i homes i dones
segueixen jugant a fer veure que són feliços. Seguirem bufant espelmes,
seguirem jugant a pilota. I mentrestant, la pluja que aquí aturem amb
paraigües, allà serà de color vermell, plena d’odi. Ser humà és el perill més
gran de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada