dijous, 14 de juliol de 2016

Relat d'en Bernat

I Déu va baixar per les escales mecàniques. Sens cansar-se, sense gaudir del passeig matinal que comporta el pas tranquil de graó a graó. Ho va fer i quan va arribar a baix de tot, algú li va dir que tornés a pujar.
Els nuvis estaven preparats. No hi havia invitats, no hi havia convit, ni tan sols un capellà o un alcalde que pogués dir quatre paraules. Rondaven uns gossos aliens a l’escena. Al fons es dibuixava una església, vella, de pedra, amb un campanar no molt alt; tot de dimensions reduïdes, però amb un encant molt nostrat. Aquí, a l’hivern deu fer fred, a l’estiu la fresqueta deu visitar les pells dels turistes. Ara, en mig de la solitud d’un verd que atrapa, la temperatura és tan supèrflua que ningú gasta ni cinc segons en comentar-la.
Ella està radiant. La tristor interna és, com sempre passa a la vida, part de l’alegria i de l’emoció de sentir-se aquí, estimat, estimada. A vegades, tot i que sembli impossible, alguns caparronets s’entesten a donar-li cops de peu a l’angoixós tic-tac que ens persegueix durant dies, hores i anys.

El nuvi l’acompanya. No cal anar enlloc. Només assecar-se les llàgrimes i preparar-se per tornar a plorar. Riure, plorar, abraçar-se i sentir-se viu, quan la mort hi és tan present, no és fàcil ni difícil, senzillament és qüestió de ser diferent; de mantenir-se fidel a un sentit, a un criteri, a un camí. Ara, sempre, i fins i tot quan el temps trenqui el depredador soroll del rellotge, Carpe diem.

Cap comentari: