-Crec en la
veritat absoluta de Déu, en l’única opció vital que ens pot portar al cel. Crec
en la personificació de les virtuts del bé, en la santificació de la bondat, en
la crucifixió dels benaurats. Crec en tot el que és més del paradís que de la
terra. Per això, avui, dia després d’ahir, demano als presents, tant els que
siguin oients com els que restin alienats, que resin amb mi.
-Em sembla molt
bé. Perquè quan un no accepta la foscor de l’avenir, quan un no vol veure la
negror apropant-se, més enllà dels límits que fins aleshores li han ensenyat...
aleshores és quan ha de creure en aquelles solucions fàcils i infantils, que
permeten una felicitat analfabeta, però feliç al cap i a la fi.
-Digues, si no és
res el que hi haurà, què existirà?
-No-res. Res de
res. Ni tan sols la negació de res. Tota la vida veient coses, parlant de
coses, sentint coses... és normal que ara es negui la capacitat de negar totes
aquestes premisses, aquests conceptes, aquests fonaments sobre els que se sustenta
el major dels enganys: la vida.
I passaren tants
anys com dies, i els dies deixaren de
tenir hores. I ningú es mirà el rellotge, ni li demanà l’hora. Ni asseguda en
un banc, ni fent ganxet, ni estirada al terra. Ni aquelles roses caigudes, ni
els pètals de margarida caient. Ni de regar ni d’assecar. El final és aquella
lletra que volies escriure fa tants anys i no la vas trobar a l’abecedari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada