Ja fa uns dies que la banyera és plena fins a dalt de tot.
Al principi l'aigua era calenta, tan calenta que no es podia ni tocar. Sortia
vapor cap amunt i entelava els vidres i els miralls, i omplia les parets de
gotes que no eren suor, però el seu cos sí que en tenia, de suor i de
llàgrimes, que queien i s'esborraven, perquè es diluïen entre el vermell tacat
de l'aigua neta i plena de tot allò que li havien tret.
Va néixer mort, però era viu. Sobrevivia. Vivia. Se sentia més
fort que fluix. Era allà davant seu, observant el cos intacte que jeia igual
des de feia tantes hores que el sol havia vingut i marxat més de tres vegades.
L'aigua era ja freda, ho sabia perquè la tocava i la notava.
La sentia, l'olorava i l'escopia quan se la posava a la boca. A ella no la
gosava ni tocar, ni escoltar, ni sentir ni, encara molt menys, escopir; tot i
que podria haver-ho fet, perquè no es movia ni sentia ni escoltava ni, clar,
tampoc escopia. Tenia els ulls fixos, mirant endavant, directes a la carxofa de
la dutxa, aquella carxofa que tants de cops havia caigut a terra i s'havia escantellat.
La música sonava a l'aparell del menjador, els veïns feia
temps que no els veien. Ells seguien allà, junts, estimats, amats, robats, de cor i de cos. Era
impossible que ningú els hi hagués negat l'existència, perquè de vida es van
amar més del que els van permetre; i de mort hi van arribar de la mateixa manera
que els vius no s'atreveixen a viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada