Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.

Relat de les emissores

Sota la branca trencada, allà on naveguen els arbres
de fulles blanques i troncs amb gravats salvatges,
allà on vas orinar sobre els records
de tots aquells amb qui vas compartir les teves natges.

Sobre la gespa seca, plena de fulles caduques
i pinassa agresta, on les rodes del cotxe semblaven
conduir-te a l'abisme guiat per ànimes perdudes,
ho tenies tot i amb tot vas estavellar-te com un meteorit calculat.

S'ha espatllat la ràdio, no funciona ni l'ona curta,
ni l'ona llarga, ni els crits d'auxili per l'emissora secreta.

Aviat les comunicacions seran represes, qui sap si aleshores,
només quan l'asfíxia no sigui la norma, no tot acabi amb unes tisores.

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.