Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.

Relat del maltractat

No és poesia social reconèixer
que t’han humiliat,
que t’han maltractat,
que has sigut la puta del joc
i que s’han rigut de tu,
entre poques caramelles,
en una reunió de veïnes
        malparides
que treuen les fitxes del parxís
per posar-les sobre
el tauler de la vida
i escopir-se a sobre,
les unes de les altres,
        com putes
mentre riuen i s’enriuen:
perquè la virtut de qui no té vida
sempre serà la de destrossar
de libèl·lules les...
ales,
potes,
antenes…
i enganxar-les sobre papirs gastats
amb una agulla clavada
dins del cos:
el meu cos.

Kafka ressuscitat
és més digne que qualssevol
dolors que em pot haver creat
una ànima empobrida
i solitària
a qui ningú mai no ha estimat.