Relat dels miners

Crec que per masturbar-nos bé hauríem de vestir pijames de seda i una cinta brillant al front. Potser ens caldria omplir el llit de llibres usats, gastats, amb les pàgines grogues de tant llegir-les; qui sap si enganxades les unes amb les altres pel líquid viciós extret de tots els poemes. Llibres folrats per un plàstic transparent amb forats. Foradets d’aquells que es formen als preservatius quan els han usat tots els veïns. Llibres que comencen orant a Déu i acaben oferint cansalada per sentir-se millor en aquest món ple de merda social.

I què fem? Ni pijames ni llibres, ni robes interiors amb dibuixos xarons. Un silenci sepulcral s’endú les pregàries del Club del vici un cop s’ha reunit davant de l’església. Repartiran calces transparents i se les col·locaran al cap. Hauran de fer dos orificis per poder veure qui tenen davant. No voldrien equivocar-se els presents. Tampoc els que els acompanyem en la seva reunió setmanal per tal d’enregistrar el moment. Sagrat dia que aplega els més escandalitzats per tot el que està passant. Trist dia pels veïns que s’ho miren amb ganes de veure escàndol i luxúria, però no troben res més que paraules sense sons i robes sense amo.

Algú obre les tapes del clavegueram. Estrat de quitrà, de panot, de ciment armat. Estrat que separa els camins de la foscor dels que porten lots al cap. Miners que caminen entre rates surten a la llum per obertures circulars com si fossin estrelles del cinema aclamades per ningú. La fama és dura, se sent des d’un balcó. Una parella fuma per no parlar del que veuen.

Els viciats ja no són el que eren. Les agulles han caigut del rellotge de la ciutat. No es podrà cosir sense agulles, no es podrà vestir sants ni caminar descalç. La ciutat enrareix quan aquestes convocatòries fallen.

Demanarem unes pizzes. Ens les portaran en bicicleta. Una jove estudiant suada i cansada de pedalejar ens les entregarà i es quedarà amb nosaltres. Si ens portem bé la doctrina general ensenyada durant anys desapareixerà. Ni requeriments ni citacions. Tothom vestit amb normalitat. Hom fent cua al mercat. El peix serà bo. Ja ningú es portarà malament. El sol eixirà altre cop amb força sota els llençols del veïnat.

Relat d'alçaments

S'han alçat amb una veu que no és la nostra. Parlen com nosaltres, més borden que no parlen. Ara ho són com ho van ser, del mateix color, color verd gris que olora a ràbia i enfrontament entre germans.

Recordo els mestres parlant de temps remots, de moments ancestrals, tan lluny de mi com de la meva vida. Em semblava inversemblant, però sempre em calava. Aquelles notes del disc clavat en una agulla que em fornia de records plens d'anhels.

Mai més no serà, mai més sang entre sang germana. Perquè tots els pobles són germans i han de ser-ho. Mai més és, mai més retorna amb brides per homes que estimen homes, dones que besen dones; negres, pell-roges; obrers i qualsevol que no respiri el seu aire podrit.

No els darem la bandera, no els donarem pas tranquil, seguirem entre flames carrer avall durant la nit i educant en la paraula durant el dia.

Davant del no ser, serem l'aire que ho és tot.

Relat de campanades

Fum a l'església. És la paraula dels amants del Senyor la que dóna l'ordre. No és encens, és gas. Ploren els ulls de ràbia, de dolor. No és Jesucrist clamant pels vius, són els vius que aviat seran morts.

La indignació s'apodera dels rebels, que han de marxar del seu refugi, un refugi sagrat que els ha de protegir. Però sota la Creu manen els blaus, no pas el vermell de la sang que s'escamparà pel terra.

Sonen les campanes, campanades a morts que vindran. Un rere l'altre cauran com a mosques, com a fulles d'un arbre caduc, com a soldats en plena guerra. Però ells no duen fusells, ni ganivets, ni cap arma que pugui comparar-se a les grises metralladores dels "fregats".

No hi ha perdó, ni súplica; no hi ha ni oblit ni rendició. Mocadors a la cara, asfixia. Tothom surt a la carrera, els primers se salvaran, pensen; els primers moren, esdevé. És el pas a la normalitat, clamen; és la continuació de l'esclavitud, afirmem. No et queixis, no protestis, no et reuneixis. No valen ni reunions a l'altar, ni la veu del poble. El carrer és meu! Crida!

Relat de farts

Ni putes plenes de bótox, ni galants sense cor, ni homes invisibles que no saben ni parlar, ni cavalls de Troia, ni bicis sense rodes, ni històries camuflades, ni tan sols pol·ligoners barats que es disfressen d'intel·lectuals per impressionar els que no saben llegir.

Els núvols han tornat a la ciutat. Plou sobre terres mullats plens de propaganda electoral. Cares amigables, somrients, que s'amaguen ara entre tolls d'aigua pudent. Ha tornat tot al seu lloc. La carronya propagandística serveix al rodamón per tapar-se del fred nocturn. Les cartolines d'anuncis solapats es converteixen en taps pel clavagueram. L'aigua s'estanca i es podreix. La societat viu bruta i, sense sol ni llum, els habitants surten al carrer observant les mentides del passat. Ni felicitat ni futur. ni esperança ni desig. Després del mateix de sempre, esdevé el de sempre, més del mateix.

Què ha de fer ara la ciutadania? Seguir escoltant? Continuar empassant? Estem farts -crida l'orador celestial amb veu irritada per acabar el seu discurs- de seguir sent la meuca de calces baixades. Estem farts de menjar de les vostres sobres. Estem farts, però seguim donant-vos confiança. Qui sap si ens mereixem tot el que ens passa...