Fum a l'església. És la paraula dels amants del Senyor la que dóna l'ordre. No és encens, és gas. Ploren els ulls de ràbia, de dolor. No és Jesucrist clamant pels vius, són els vius que aviat seran morts.
La indignació s'apodera dels rebels, que han de marxar del seu refugi, un refugi sagrat que els ha de protegir. Però sota la Creu manen els blaus, no pas el vermell de la sang que s'escamparà pel terra.
Sonen les campanes, campanades a morts que vindran. Un rere l'altre cauran com a mosques, com a fulles d'un arbre caduc, com a soldats en plena guerra. Però ells no duen fusells, ni ganivets, ni cap arma que pugui comparar-se a les grises metralladores dels "fregats".
No hi ha perdó, ni súplica; no hi ha ni oblit ni rendició. Mocadors a la cara, asfixia. Tothom surt a la carrera, els primers se salvaran, pensen; els primers moren, esdevé. És el pas a la normalitat, clamen; és la continuació de l'esclavitud, afirmem. No et queixis, no protestis, no et reuneixis. No valen ni reunions a l'altar, ni la veu del poble. El carrer és meu! Crida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada