Relat de timbres

Fa estona que la Fina es passeja per casa seva. Camina de la seva habitació al bany, del bany a la seva habitació. Un cop i un altre. Es deu haver canviat més de deu vegades. Està nerviosa i no sap què posar-se. Tot li sembla espantós. S'ha emprovat deu conjunts diferents. Deu! De tots els colors i de totes les formes.

Dempeus, completament nua, es mira al mirall de cos sencer que té al passadís. Els seus pits mantenen el mugró erecte, dur. No fa pas fred en aquella casa; però el sentiment que recorre dins seu provoca una excitació tal que tot el cos s'adapta al moment. Al seu costat, la taula plena de calces i sostenidors. Tota la robeta que s'ha provat, jau amuntegada formant una muntanya desordenada. Tota la que resta, espera ben plegada i endreçada. 

S'ha canviat de roba interior, no pas de vestits ni de camises. Sap que la visita que tindrà és important; però no perd ni un segon en pensar quina serà la roba visible que durà, tot i que és conscient de què quan ell arribi no es despullarà. N'està completament segura.

Es mira i torna a reflexionar, seda o cotó; què li agradarà més? S'observa al mirall i s'adona que porta l'entrecuix sense arreglar. Corre cap al bany i es disposa afaitar-se el contorn vaginal. Aleshores dubte una altra vegada, com ho preferirà ell? No sap si començar a rasurar-se o no. Completament submisa al desig d'aquella visita és una esclava sense rumb. 

Només quan pren consciència d'aquest estatus d'inferioritat és quan comença a acariciar-se el clítoris. Ho fa per pur egoisme. No li calen robes ni robetes. Ni calces ni sostenidors. Ni tan sols li fa falta una faldilla que deixi entreveure unes mitges fosques i sensuals. Tampoc necessita sortir del dubte entre afaitar-se o no. Només precisa del seu dit índex, acariciant-se suaument, sense pressa, notant aquella humitat natural que sorgeix cada cop més.

S'oblida de la visita i es complau ella mateixa. Crida sense vergonya, es mou amb passió; mentre l'home truca el timbre tres vegades i després se'n va.