L'angoixa s'havia apoderat dels dos amants que
ballaven aquells deu mil petons gastats. La suor dels carrers obscurs era
fricció de metalls. Espurnes
continuades, bes rere bes, minut contra minut; durant tot aquell paradís perdut
en mig dels somnis...
De nit, sortien a jugar en jardins plens de
maduixes podrides. Se les menjaven. S'adulteraven. Es corrompien. S'abandonaven.
Aquell món de desitjos s'extingia a cada pas que donaven.
Ho van fer possible, cremant les nafres,
prement fort a les ferides, lluitant contra els seus cors delitosos. Eren
soldats d'aquell sentiment tan roí que havien construït. I per cada maó que
posaven en aquella gran fortificació, un altre en queia molt més enllà. Dins
dels seus pensaments, dins dels seus somnis, a l'interior de tot el que volien
ser, s'esfondrava un castell que, temps enrere, era només llibertat.
Les pedres precioses que havien sustentat les
seves il·lusions es convertien, ara, en armes letals contra les que no es podia
lluitar. Ni noms, ni promeses. Ni arcs ben tensats. Ni aquells ganivets afilats
que duien els guerrers de l'Est.
Els arbres de la ciutat feia tant de temps que
no parlaven ni amb els hippies ni amb els rodamons... La melancolia era caduca
i l'enyor s'havia oblidat. Cap d'aquells amics seus es drogava ja. Corbates i plomes
d'or. Camises ben planxades i una crueltat infinita.
Els dos amants ja no es miraven mai
directament als ulls. Tenien port de comptar fins a tres i no veure res més. Van
anar massa ràpid, van córrer massa lent. Tot va ser tant calculat que els
números es van trencar.
Sense cotxe ni tren, es van allunyar. Eren dos
que no sumaven, ni tampoc restaven. Eren humans perdent la fantasia del seu davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada