Crec que necessito buidar-me en la nit que atapeix els crims. Pujo sovint a la muntanya màgica per veure-hi més clar, però torno altra vegada a la rocambolesca situació del fang sobre el fang. Costa trobar fustes prou fortes com per empendre camins fora del llac fangós. Quan un ho aconsegueix, sigui qui sigui, se sent ple d'aire majestuós, com si l'acabessin de condecorar. Quan un s'enfonsa i s'enfonsa, sense que ningú l'ajudi; se sent sense aire, com si l'estiguessin enterrant viu.
La muntanya màgica té aquestes coses, et permet veure-hi clar; amb diferents perspectives, sentint olors dispars. El camí que hi puja és ple d'arbres florits, al costat de troncs podrits. No hi ha senyal que indiqui res. No hi ha res que senyali cap indicació. Per això, tants i tants creuen haver-hi pujat. En parlen com si en fossin habituals ciutadans d'ella; però poc en saben d'una drecera que, per poder-la agafar, cal no anar enlloc.
La muntanya màgica em retorna a la nit... em buida i m'omple altre cop de vida i de sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada