Amb la pell recoberta de suor, la respiració entretallada i el membre ple d'esperma; el Martí es gira i la mira. Busca els ulls de la seva dona, els troba. Espera un parell de segons i li diu: "A veure si algun dia podem fer l'amor tots dos".
Ella sospira. Tanca els ulls i els torna a obrir. No diu res. Però no aparta la mirada. Ull contra ull. Es miren durant una estona llarga. Cadascú pensa en el que deu pensar l'altre. Si els pensaments poguessin viatjar sense les paraules, aquell moment silenciós seria com una tertúlia radiofònica.
En veure que ella no vol dir res; el Martí ho torna a provar: "No creus?", li diu sense moure ni un sol membre del seu cos. Ella no contesta, resta immòbil, però torna a sospirar.
Després cauen les quatre parpelles i vénen els somnis. Viatgen tan lluny com poden d'aquell matalàs gastat. Ni tan sols l'olor de dos cossos suats existeix en el paratge oníric on aterren. Aleshores tornen a fer l'amor. Ho fan cadascú a la seva manera. Cadascú amb qui vol. Finalment s'ha complert el desig del Martí, han pogut fer l'amor tots dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada