Abans de creuar, l'home mira dins de la
paperera. No hi busca res. O sí, només ell ho sap. El semàfor es posa verd i inicia un
caminar lent, però sense pausa. El seu moviment denota el cansament de qui ja
no té ganes de viure.
L'home porta una jaqueta de cuir gastada, un
barret de llana blau, unes sabates negres i uns pantalons bruts i gastats. No
s'ha cordat la bragueta. no s'ha tapat el coll. Li agradaria portar guants i evitar
el fred del vespre.
Quan es torna a posar verd, creua altre cop
cap a l'altra costat. Torna a la seva illa; és la seva zona de confort. No
acostuma a quedar-se molta estona en els carrers veïns.
Per davant seu passen homes i dones, nens i
nenes. policies i escombriaires. És una part més del mobiliari urbà. Ningú li
diu res. Ell tampoc saluda a ningú. Si vingués una nau espacial i se l'endugués,
ningú reaccionaria, ni per bé ni per mal.
La seva mare fa temps que va morir. Els seus
fills també. El seu pare encara viu. Deu tenir ja cent anys, potser un dia
d'aquests és el seu aniversari, qui sap si ell anirà a felicitar-lo. Però
l'home no sap a quin dia viu. Ni sap on viu son pare. No sap res de res, viu
per viure; com qui camina per caminar, d'un costat a l'altre del carrer,
esperant que la vida s'acabi i ja no hagi de tornar a creuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada