Una caixa quadrada

Dormo en una caixa quadrada. Sembla una caixeta de mistos. És de fusta i, quan hi entro, m'hi cap tot menys el meu cos. Quedo arraulit i separat de mi. Se'm veu tan petitó que l'única seguretat que tinc és saber que ningú no s'endinsaria mai en una cova tan fosca i punyent com aquesta. És meva. Només meva. Qui la voldria una tortura així?

Quan en surto, tot em sembla meravellós. La mort, la soledat, la pobresa o l'odi són minúcies que em fan riure. Perdre-ho tot o anar errat, quines ximpleries més banals.
Si no soc un llumí, la llum ve de mi. Mes quan torno al cau, el forat negre l'absorbeix tota i l'espiral torna a començar.

Maleït mirall. Trenca't d'una vegada. Rebenta i esmicola't fins que la metralla se'm clavi al fons del cor.

Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.

A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.

A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.

En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.

Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat del pou

I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.

Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.

A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.

La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.

Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.

Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.

Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.

Relat de les emissores

Sota la branca trencada, allà on naveguen els arbres
de fulles blanques i troncs amb gravats salvatges,
allà on vas orinar sobre els records
de tots aquells amb qui vas compartir les teves natges.

Sobre la gespa seca, plena de fulles caduques
i pinassa agresta, on les rodes del cotxe semblaven
conduir-te a l'abisme guiat per ànimes perdudes,
ho tenies tot i amb tot vas estavellar-te com un meteorit calculat.

S'ha espatllat la ràdio, no funciona ni l'ona curta,
ni l'ona llarga, ni els crits d'auxili per l'emissora secreta.

Aviat les comunicacions seran represes, qui sap si aleshores,
només quan l'asfíxia no sigui la norma, no tot acabi amb unes tisores.

Relat del toc-toc

Toc, toc. Algú truca. Fa estona que dormia i no vull aixecar-me. Qui nassos gosa destorbar-me?
Fa ja massa temps que soc aquí dins, no he comptat els anys, ni els dies, però sí les idees. Hauré de fer força i empènyer, com quan empenyia aquells imbècils a saltar pels singles. No em cal massa força, però sí que noto que no estic en forma. El destorbador continua picant i jo no tinc paciència. Què voldrà? M'està impacientant. No és fàcil aixecar una tapa plena de claus.

Sento música provinent de l'exterior. Estan fent una festa o què? No estic per tarats que vinguin a robar-me. Ja els hi vaig dir als últims que només porto mala hòstia a sobre; ni tan sols amb roba em van voler enterrar.

A sobre la música és insuportable, com si vingués de sota de la terra. Quina estupidesa! Si de sota de la terra en surto jo i no hi ha pas cap soroll ni so.

Per fi rebento les fustes i puc veure, entre les làmines la cara d'un gos assedegat. Collons, es deu pensar que això és un pou i ve a beure aigua. Amb destresa aconsegueixo treure tota la tapa a trossos i m'incorporo com puc. Fa massa temps mort. Ningú al voltant del gosset aquest. Té cara de dòcil, però mai me n'he refiat dels animals, es comporten molt millor que els humans, i això em fa mala espina. L'acaricio i ell em llepa la mà. Si al final serà un bon jan i tot. Veig que té paparres enganxades al seu cos. Ningú no l'ha rentat i els seus cabells resten enganxats amb ronya eterna.

De cop em mossega i crido. Crido tan fort que els companys de cementiri s'aixequen. Feia molt de temps que no deia ni piu. Haver-ho fet de cop em crema la gola. Noto les cordes vocals trencades. Tinc el braç sagnant i les seves dents enganxades mentre em calava la mirada. Intento desfer-me de la seva boca, però no puc. Els seus ullals són molt més forts que els claus que em tenien aquí prostrat.
Estava mort i tranquil i, sense demanar-ho, el gos va aparèixer només per matar-me.

Relat del mont

He vist la mort en vidres trencats.

He vist el castell en flames cremant.

He vist que no hi eres i jo passava volant.

He vist com no veia perquè el món marxava

i jo em quedava d'espectador, esperant,

esperant com qui espera que canviïs de cançó.

Relat de l'enroc

De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.

De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.

Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.

No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.

Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.

Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.

Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.

Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.

La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.

No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.

Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.

Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.

Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat del cavall

Pot la tristesa vestir somriures lluents?

Pot amagar-se sota un bon dia una depressió profunda?

Es poden tantes coses a les vides no escollides

que poder es converteix en un cavall

entre un verb i un nom

i baixa avall, avall.

Interior i exterior són mons tan llunyans

que la soga va tallant a poc a poc

l'aire que ja no es respira,

I ha marxat entre ombres

fent veure que la llum il·lumina

un camí més mort que ple de vida.

Relat d'embutits

L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a dins recordava a un garatge d'automòbils.

Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons. Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada, tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.

Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie. Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida. Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.

De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.

Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.

Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de Narcís

Vull dir que Narcís corria molt ràpidament. Corria i s'allunyava de tot, però no sabia de què es volia allunyar. Vull dir-ho ben alt, perquè a Narcís el perseguien les ombres malèvoles i sempre se l'ha jutjat com una taca en la història de la no humanitat. Vull dir-ho ben clar, perquè Eco va fer tot el possible perquè es desencadenés aquell tràgic final. I clar, si ningú ho diu, tothom el veu allà mirant-se a l'aigua, delectant-se en si mateix, enamorant-se del seu rostre i del seu no seny. Ostres, algú pot creure que tenia cap altra solució entre mans? Què volíeu que mirés? A qui li feia mal? Voleu dir que seria molt normal que el pobre Narcís es passés el dia mirant qui li desitjava tot el mal que els Déus podien oferir? Les nimfes encanten i torturen? No, però quan alguna d'elles se sent atacada treu les seves armes més poderoses. I és que el poder de Nèmesi era el braç d'Eco allargat. Serien la mateixa o un crit desmesurat que sortiria de la pobra muda? Sense veu i sense amor, només podia oferir els seus trucs. Trucs que, si se'm permet dir-ho, només van complicar més el seu destí. Qui hauria aconsellat la pobre Eco? Algun d'aquests venedors de fum que s'anuncien per internet? Pobreta ella, abandonada i refugiada a la cova. Què hi devia fer allà? Consumir-se a poc a poc a base de flames d'altres homes? I per què Nèmesi s'hi va ficar? Era el seu alter ego?

Pobre Narcís, sempre tan odiat, sempre tan estimat. Aquells qui d'ell negaren el seu amor ploraran sempre que es mirin al mirall.