I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.
Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.
A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.
La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.
Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.
Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada