M'ha trucat en Martin. No li he agafat el telèfon. No m'agrada. Li he enviat un missatge i li he dit: A les set on sempre.
He pujat en Bicing, sabia que la nit acabaria malament, encara que no pensava que fos d'aquesta manera. A mig camí una tia se m'ha posat davant. L'he seguida i m'he desviat del trajecte. Quan ja feia deu minuts que la seguia m'ha dit: imbècil, penses deixar de mirar-me el cul? He acceptat la derrota i m'he sentit com un pervertit. Així que he girat cua i, sense recriminar-li res a ningú, he enfilat el carrer que em duia on havia d'anar.
Allà m'esperaven el Gros i el Llarguerut. Quin parell de cigalots, només veure'm arribar ja reien. Segur que s'estaven burlant de mi. He aparcat la bici com he pogut i m'hi he atansat violentament. Li he fotut una cleca a cada un i m'he assegut entre els dos. Aparteu-vos, caraculs. I expliqueu-me de què rèieu o us torno a fotre una hòstia.
El que ha succeït després és tan absurd que no caldrà explicar-ho. Això sí, m'agradaria escriure com he acabat dormint al carrer vuit hores després.
Begut de dalt a baix, portava les xancles trencades i caminava com un escapista sense brúixola. Potser només em caldria un moment, una línia, un vers, i podria trobar-me a mi mateix i oblidar-me de les arcades que no paraven de trucar a la porta.
Començava a sortir el sol i els lladres feia hores que rondaven els carrers. Els perduts érem carn de canó. El que no sabien ells era que jo anava perdut molt més abans de beure'm tota aquella munió d'ampolles que ens havien servit. La nit s'acabava, el dia s'iniciava, necessitava un bolígraf i un paper, necessitava només un moment al teu costat. Amb prou feines he aconseguit seure en un banc ple de pixats. Amb molt d'esforç he caigut quatre cops. I quan ja estava llest per tancar els ulls i abandonar-me a la sort, has aparegut. No eres tu, evidentment. Però per mi ho eres. Caminaves mirant el terra. Caminaves directe a mi. No et preocupis, em deia a mi mateix, només necessito un moment, un instant al teu costat, i podré escriure aquells versos que se'm neguen des que de mi em vaig oblidar. Nena, no ets tu, ho sé, no ets ningú; però si poguessis seure aquí un segon, o dos, crec que podria clavar-me la punta del boli als ulls. Crec que seria capaç de treure'm els ulls com Èdip i tirar-los al contenidor groc. Si us plau, ombra clara que vens cap a mi, és igual que siguis boira o llum del dia, només exigeixo una estona curta, una mirada, una hòstia recriminant-me tantes coses, un ofec continuat i sigil·lós; un crit d'auxili i girar la cara per veure una noia corrents rere un noi mòbil en mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada