Relat de les escales

A sobre de les escales
hi havia l'escala per sota.
Carola Milà les mirava de bon matí,
amb ganes de saber si pujar-les o baixar-les;
Carola les mirava per esborrar-les de nit
com ho feien tots els records
trencats des del dia que va plorar
girada a la vida.

Ja saps on dormiràs, estimat?
Has triat si el carrer serà la teva llar?
Revolt rere revolt
la carretera és la vida
extenuada i cansada
suplicant per sota dels límits.

No es veuen les bruixes,
no se sent el dol,
és el crit desesperat del licantrop
rebotant a cada cor com un udol.
Té les mans afilades i talla
per sobre de les venes;
esgarrapa la pell
com l’arada pentina el camp.

S’oblidaran els teus mots
onada enllà,
ofegats pel riu:
S’endú els llibres
que has llegit,
que has escrit,
que has mort i viscut
entre roses i llàgrimes
-soles i adolorides-,
els hi han tallat les espines
per no fer-te mal
entre tantes mentides
destrossant les ànimes.

Relat del mugró

Cap a on vas mugró satinat?

T'ix el cuc a poc a poc

pel forat que havia d'alletar?

Desapreixen els pèls de l'entrecuix

ensangonat quan, sense pietat,

els arrenco, 

els extirpo,

els succiono,

els xuclo...

amb les dents com ho faria,

si pogués, la fera enrabiada

amb el cor de la seva estimada.

Tens el cos morat.

Dels cops que t'han donat

n'has fet escuts de saliva.

Gasta les llàgrimes negres d'oliva

podrida,

xafada,

deprimida,

esgotada,

trista...

com et mostraves a l'albada.

Les hores són agulles clavant-se

en braços nus a l'espera

de la sangonera que afila

les dents,

les urpes,

les mans,

les navalles

del crepuscle hivernal,

enlluernat del verd de la lluna

que muda de color celestial.

Relat a Maria-Mercè Marçal

M’he enamorat de les teves paraules,

enterrades dins dels llavis closos

que em duen a la mare,

que em muden de pell a amors impossibles,

que em transporten a versos glaçats inexpugnables,

que em condueixen a una mort inevitable.

Maria-Mercè, pren de mi els meus ulls,

pren la meva sang i els meus somnis;

fes-ne d’ells vista cega, vi de Judes i quimeres somortes.

Pren en mi tot el que em resti després

de fer-te l’amor sobre núvols intactes;

roba’m el sexe que no tindríem

per fer-lo encara més salvatge.

Fumarem cigarretes d’herbes que curen,

dormirem davant miralls que es rompin

en projectar les nostres pors,

parlarem fins la matinada 

de la curta vida que es viu

i de la llarga mort que es cultiva.

Després, i no ara, escoltaré

els teus verbs que cuiden totes les llunes,

me les faré meves, les dibuixaré i les pujaré

al cel per fer-les caure dia a dia.

Mare, escolta bé el cant de terra,

que en cendra et recordo

perquè era cendra viva.

Escolta bé el silenci dels meus crits,

car han vingut per salvar-nos de la vida eterna.