Relat d'Otel·lo

No era Otel·lo,
però podria.


No navegava per sobre de l'escenari,
entre tempestes i aigua vermella.

Més tard que aviat va creure en
les obres caigudes per la pròpia existència.

Si mai hagués premut abans
aquelles paraules tan dolgudes
a cada lloc on va anar.

Si mai mai... hagués pogut pensar
que no dormia; vivia, sentia.

Perquè el dormir és viatjar
per altres camins i per sobre
d'altres rius que no porten
ni l'aigua ni el corrent
de qui creu a la gent i no
creu en si mateix.

Perquè dormir, dormir...
sota la pols de les estrelles
que un dia van brillar
mortes i apagades
en aquells taüts
que no saben si són somnis
o cases de fusta podrida
construïdes per turmentar
dia a dia, nit a nit,
aquelles ànimes que
traïdes per si mateixes
no s'han valorat mai.

No era Otel·lo,
però podria.

Perquè la gelosia és seva
i mata en honor seu
només admirant l'únic culpable
que en l'espill s'assenyala.

Relat del desmai

M'alegro per tu, vent del Nord, que trobes nous camins pels que fluir sense l'embat destructor del temps ressonant dins teu. M'alegro per tu, que cerques nous rius per on navegar oblidant el vaivé de la dura escomesa de les onades del mar picant contra la teva fràgil nau. M'alegro per tu, que busques noves paraules amb les que formar bells poemes sense sang ni llàgrimes.

M'alegro tant per tu que, quan la nit cau sobre les estrelles sense llum, t'imagino brillant en altres galàxies i el dolor se'm fa més planer sota el desmai dels somnis perduts.

Relat del cercle

L’home s’asseu a la cadira agafant un ganivet amb la mà. Fa dies que es van endur tots els mobles del pis. Només, a petició misericordiosa, va demanar que li deixessin una cadira i un ganivet. La resta van col·locar-ho al camió de les mudances ara ja fa tres setmanes. Vint-i-un dies ofegat per l’alcohol, que s’ha begut a galet. Col·lecciona les ampolles buides en forma de cercle. Cada una al costat de l’altre, rodejant la cadira que no ha usat fins avui. El cercle s’ha anat tancant i per fi no té sortida.

Sona una cançó country al seu mòbil. Obre l’última ampolla que li queda de ginebra. El ganivet segueix a la mà esquerra. L’ampolla a la dreta.

Els segons no són més que notes difoses quan saps que la cançó s’acabarà d’un moment a un altre.

Et vas beure la vida i després tot tenia gust de mort.

Vigila per on condueixes, no tots els revolts tenen camí a seguir.

Camina ràpid i lluny, abans no t’atrapin els dubtes

eterns dins dels peus cansats.

Relat de l'àliga

No és coincidència que l'àliga voli alt per acabar sobrevolant la plana baixa. Aquell camí que fan les aus el fem nosaltres, els humans. Estrenem experiències i vivències; ens arrelem a indrets salvatges, que no són nostres, però que passen a ser-ho quan els vivim intensament. Vincle a partir d'imatges, de moments viscuts, que només es poden esborrar si els tornes a viure d'altra manera. 

Platges, rius, camins i gorgs; hotels, vehicles i música. Accions i paraules. Verbs. Suor, fred i calor.

No és coincidència que les persones tornin als paratges on han viscut alt, per baixar-los a altres terres i esborrar-los de la memòria.

Relat de butxaques

Fa dies que en Jan camina per la carretera que duu al port. Camina amunt i avall segons si està content o trist. Com fa molt que l’alegria no el ve a buscar, només camina avall. Si tot fos normal, fa hores que ja hauria arribat al moll on amarren els vaixells més grans, però les gotes de pluja no sempre cauen avall. Hi ha galtes, rosades, blanques o morenes, que amaren les llàgrimes i les criden amunt. No sempre són obedients, no sempre obeeixen, és cert, però quan ho fan es crea aquell sentiment de comunió tan gran entre la pell i la tempesta que la lluna surt a rebre’ls.

Alguns dies, en Jan creu que el camí de baixada no serà tan llarg. Alguns dies, en Jan creu que caminant més ràpid arribarà abans. Però no tot és moure els peus i les cames, perquè a les baixades i a les pujades el que pateix més és el cor. Seria tan fàcil acabar d’una vegada amb el daltabaix, seria tot tan senzill si mai més no hagués de pensar en la carretera d’espiral… Malgrat tot, ell continua obstinat en buscar la sortida entre els sons de les guitarres que l’acompanyen quan s’encenen els llums de Nadal. Malgrat tot, ell continua pensant que no ha oblidat el camí de pujada.

Aleshores, en un moment de la nit, no se sap ben bé quan; una melodia li recorda que tenia unes claus a la butxaca. Aquella vella melodia buida de notes i plena d’aire.

Busca a la dreta, si us plau, busca. Posa la mà al costat del maluc, baixa la cremallera de la butxaca i fica els dits endins… fica’ls com si fos aquella figa que menjaves després de dinar… fica’ls com si t’hi anés la vida. Perquè, Jan, tu no ho saps, però si erres, si t’equivoques, si no encertes la butxaca adequada… la vida et desapareixerà de les mans. Creu-me, no parlo de la vida normal i corrent. No parlo d’aquella vida que veuen els humans entre els humans, no dic res d’aquella vida superficial amb salutacions i diàlegs cordials. Parlo de la vida de veritat, la que et dona la clau de la butxaca correcta, la que has estat buscant caminant amunt i avall.

Jan, recorda on va ficar les claus, recorda si era a la dreta o a l’esquerra, si era mirant davant o mirant darrere. El mirall juga males passades, no miris enrere com si miressis endavant. Seu al banc, descansa, pensa on has ficat la clau de la vida. Respira i escull. I cada cop que escullis crida el cirurgià perquè et cusi les ferides que t'has tornat a fer.

Relat de la pedra

Dimarts, les vuit de la nit.

Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. La va trobar ara farà molts anys, a dalt de tot de la muntanya. Cada dia ha recordat aquell precís moment en el que, per fi, havia aconseguit acariciar aquella pedra mítica. Tants anys d’estudi, tantes hores invertides en la seva carrera d’arqueologia, li havien servit per crear-se unes expectatives quimèriques. Però, vés per on, al final va aconseguir trencar totes les regles predictives i es va fer amb el control de tot plegat.

No va ser fàcil, havia d’analitzar molt bé la situació, havia de tenir-ho tot preparat per quan arribés el moment. Els apunts tancats a la cartera, la cartera penjant de les espatlles, les espatlles carregades de forces. Un mapa, un llapis, moltes idees i uns camins per trobar.

Qui camina de nit pot tenir por, però també la pot vèncer i arribar de matinada al seu destí. Joel, no desesperis, hi arribaràs. Mira’t les mans, bregades de sentir aquelles veus llunyanes. Observa els teus peus, contents de tan caminar.

A dalt de tot esperava una suau brisa, el sol irradiava amb força una petita fortificació. Per entrar-hi en Joel va haver d’ajupir-se, semblava feta per a nens. Com estava segur dels seus actes, es va posar de genolls, va obrir una porta de fusta mig trencada i es va endinsar dins de la foscor que aquella cambra  proporcionava. A palpentes va haver de descobrir quina era la pedra que buscava. Tantes hores d’aprenentatge havien de servir-li d’alguna cosa. Tanmateix, no va ser el coneixement el que li va ser útil, sinó les veus interiors, el cor i els seus sentiments, qui van avisar-lo, només tocar la pedra, que aquella era la que buscava.

Ja podia trencar amb tota la seva vida, podia baixar de la muntanya cridant i cantant. A partir d’aleshores tot seria diferent! Aquella pedra viuria amb ell per sempre més i ell sentiria tots els colors als seus ulls. Mes no va ser això el que va succeir.

Dimarts, les nou de la nit. 
Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. 

Relat de camí

Quan agafes el camí, una petita pujada condueix entre els camps de blat ja segats i de color trist; amb pocs arbres que decoren un paisatge sòrdid i molt àrid. Fa tot just uns mesos tot era de color verd, la vida hi era present amb un dels tons més primaverals. Ara, el sol ho ha mudat a grocs i marrons.

Corba rere corba, les dreceres pugen per sobre del turó. El camí que porta al poble amaga algunes cases, amaga algunes figueres, amaga històries que han passat i que seguiran passant. Buscar aquí una ombra és gairebé tan difícil com trobar les guineus que surten de nit esperant els petits ratolins, que no s'atreveixen a campar ni a escampar les seves vides a prop dels humans.

Els animals salvatges, aquells que fugen dels que no ho són, veuen grans extensions de terreny que adquireixen el seu horitzó vertical a través dels molins gegantins, que giren i giren quan toca el vent ferotge que crida el foc i que vol endur-s'ho tot. Els camps que encara no han estat llaurats es preparen per rebre l'espurna. Els que ja ho estan salven els humans, salven la civilització d'aquell vermell rogenc que tanta por els fa. Mentrestant, en el camí, segueix una vegada i una altra, un camp rere l'altre; un petit turonet, un petit arbret, no hi ha massa vida perquè el bosc queda llunyà a dalt de la muntanya, on s'acaba el pla. Però aquí dins, al pla, la carretera és sinuosa i només els destorba l'horitzó que es veu per aquests frondosos i solitaris arbres, que s'atreveixen a visitar els encreuaments on algun dia es deurien trobar dues persones, dues ànimes. No sabem si viatjant amb carro o a peu, amb cotxe o amb bicicleta, però aquí buscaven on poder estar lluny de tothom i retrobar-se com si fossin dues imatges d'un mirall. A la dreta, el blat; a l'esquerra, el blat. A la dreta, ell; a l'esquerra, ella. Els esbarzers els alerten. El Tossal rodó els espera. Darrere seu no saben quin camí escollir i segueixen recte, sense mirar enrere, sense mirar als costats. Proven d'escapar al destí dibuixat als camps segats.

Se senten les aspes dels molins, que ressonen com si fossin els sons de la mort. Tots dos s'espanten, busquen on amagar-se, com fan els ratolins i les guineus. Però no troben cap lloc on ocultar-se d'aquests grans ganivets que giren i giren en honor dels vents, cridant a Èol, cridant i exhalant tota la desesperació dels qui han sucumbit als desastres humans i han volgut perdre's pel mig dels camps, pel mig dels revolts on ara, a poc a poc, sorgeixen els pins i aquestes pinyes tan dures que, quan les trepitgen descalços, nusos, es fan mal als peus, es fan mal al cor. És la penitència que han de seguir fins arribar allà on esperen trobar l'alt campanar, que un dia va perdre un merlet, qui sap si pel senyal enviat pels de més a dalt, alertant-los del perill de jugar a un joc que no havien de jugar. El joc del trill, que mentre selecciona uns i n'aparta uns altres, els deixa recolzats a la paret, al mur que hi ha a prop del poble. Aconsegueixen tots dos, sense roba, només amb les mans agafades, arribar a la part més alta, a prop del cementiri. Aquí comença la història on s'acaba tot.

Relat de gruixuts

Amb les seves mans, grans i rudes, amagades darrere el cos, l’home camina no sap cap a on. La seva panxa dibuixa la silueta a contrallum, deixant de taló de fons un sol que ataca directament els ulls, just abans de desaparèixer fins l’endemà.

El pas és lent, però segur. Ningú no diria que podria caminar i caminar fins que arribés l’albada i, tot seguit, seguir caminant i caminant, fins que arribés la nit. I no ho farà, tan sols s’asseurà i pensarà, amb el seu gran cap, de dimensions considerables, sempre ple de sopa bullint.

No és fàcil mirar endavant quan et treuen el que més estimes. No és senzill pensar en el demà, si no saps amb qui dormiràs avui. A vegades, els homes grans, grans com gegants, panxuts de braços gruixuts, ploren de nit, ploren de dia. No se n’amaguen i deixen que pel nas regalimi la tristesa de la soledat.

El destí és cruel fins i tot amb els que tenen sort; tinguin o no tinguin aquella mirada perduda, on els pensaments tracen esperances per aprofitar el dia.

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat d'amics

Lluny, entre la Vall negra i els Prats de les ànimes perdudes, dos vaquers baixen dels seus cavalls per refrescar-se amb l’aigua que corre pel Torrent de la foscor. La suor els acaricia la pell, ha pujat la temperatura a límits impensables. Ells no tenen refugi on exiliar-se de la calor, no poden aturar-se sota dels arbres a prendre la fresca, ni dormir la migdiada entre els arbustos salvatges. Abans ho feien, sovint. No els hi importava el temps ni el lloc. “Érem lliures”, es diuen mentre reneguen del poc temps que tenen per fer d’autèntics rodamóns.

Un d’ells cau a l’aigua quan es refresca la cara. Succeeix amb tanta mala sort que el front topa amb una roca i es fereix la cara. Els dos riuen, però el dolor és intens. La sang cau per la mà. S’ajuden i curen la ferida. Però el ferit es posa trist i plora.

-Per què plores, amic?

-No sé si estem en el bon camí. Aquestes presses, aquesta manera de viure, nosaltres no érem així...

-I com voldries que fos la teva vida?

-No sé, diferent, amic meu, diferent. Trobo que aquesta no és la drecera que em cal escollir.

-Cada milla que cavalquem ens trobem amb una cruïlla. Si algú ha passat abans que nosaltres, ha clavat cartells enganyosos; si no ha passat ningú, ens deixem endur per la intuïció.

-Jo no vull això... Però no sé si vull prendre un altre camí... No sé què vull. Vagi on vagi m’equivocaré.

Els dos vaquers, que a simple vista semblen dos homes forts, dos pistolers d’imatge dura i imponent, es posen a  plorar. No saben per què, però estan tristos.

-Sempre m’has dit que defenses els  indefensos perquè tothom té dret a una defensa. Hi estic d’acord. Però jo, a més a més, penso que tothom té dret a equivocar-se.

-Vols dir amb això que ens estem equivocant, amic?

-No pas, només dic que tothom té dret a equivocar-se i, per tant, cal seguir escollint, sense por, per trobar el camí que ens faci feliços mentre el fem, no pas quan arribem al final.

Amb gran recorregut fet, tot ha de canviar. Les llàgrimes de l’home gran el fan sentir un nen petit. Té el cor tan enorme que no li cap l’estómac. No pot beure ni menjar, gairebé no pot ni respirar. No vol fer mal a ningú. Però sap que mentre cavalqui i cavalqui algú sortirà ferit. Carrega l’arma i mira el seu amic. L’anima a fer el camí. Quin? No ho saben, però seguiran omplint pàgines i pàgines, lletres i lletres, notes i notes. Al ritme de la cançó del cavall cavalcant pel desert.

Relat de vares

No és capaç de saber si les seves accions són fruit dels excessos, o si els excessos són fruit de les seves accions. Però lluny de caure en el patetisme religiós, sent el sentiment de culpabilitat dins seu. No ha fet res. No ha matat ningú, però ha tingut el ganivet ben afilat a les mans durant una estona.

Mira el rostre de la seva víctima i pensa què hauria sigut si, finalment, hagués clavat aquella arma al seu cor. També reflexiona sobre la desconeixença d’algú que dorm plàcidament, sense tenir consciència de viure amb un criminal potencial.

Tots som culpables, tots ens sentim malament, però només alguns poden dormir sense tenir càrrecs de consciència. Són els missatgers de l’infern, que vaguen pels camins captant ànimes pures i les corrompen mentre riuen. La culpa, però, no és dels missatgers, ni tan sols no és d’Hades. La culpa és de l’oracle del bé, que dictamina resultats complicats sota una injusta vara de mesurar.

Mentrestant, l’assassí s’allunya del ganivet, no fos cas que se l’acabés clavant a ell mateix.