Relat de res

Dalt del turó, hi ha gent.

Sota del turó, hi mor tothom.

 

Qui és egoista? Qui no ho és?

De tant mirar-se al mirall, ningú s'hi veu.

Qui tot ho vol, tot ho perd.

No queda res.

Relat del perdó

Però el perdó no ve mai  de la mà del sacerdot. No el porten les aus d'ales blanques. No el regalen els poders fàctics ni les veus espirituals comercials. El perdó -continuà el mestre- només ve del cor.

Els nens rigueren. I el professor somrigué. Sempre li passava igual, quan es posava sentimental, ells reien. Però en el fons no li molestava, sabia que si reien, aprenien. Així que seguí el seu curt discurs. I el continuà amb un silenci. Per la finestra entrà una llum celestial, gairebé el deixa cec. Era ella, la llum. Tornà a somriure i cridà ben fort: "Heu demanat mai perdó de veritat?"

Alguns nens, naturalment, s'espantaren. Altres tornaren a riure. I molts aixecaren la mà per poder ser els primers en contestar. 

El mestre va escriure "perdó" a la pissarra, mentre deixava clar que ara escoltaria totes les respostes. Però abans de fer-ho, a sota de "perdó" va escriure "perdo". D'ambdues paraules en va fer sortir dues línies, que anaven a un únic punt convergent, en què hi escriví "cor" en  lletres majúscules. 

Aleshores el mestre es va girar i, sense mirar els alumnes, però dirigint la mirada a la finestra, on la llum brillava més que mai; va preguntar: Qui hagi dir que ha demanat perdó de veritat que m'expliqui per què perdó i perdo sempre duen al cor.

Relat del perdut

I de cop i volta, altra vegada el silenci. Un silenci buit de sons, de verbs, de paraula, de carícia i de ràbia. Un silenci ple de desesper, de sense sentit, de desorientació i de tristesa. Què bé deuen viure els sords sense sentir les crítiques, deuen dir. Què malament viuen els sords, que no saben si els critiquen. Poden els mariners tornar a terra sense sentir la brisa lliscant per la seva pell? Creuen els feligresos que compleixen el Credo si no escolten els sermons dels capellans?

La brúixola cau i no hi ha forma de saber quin és el sender. A la nit la caminada és fosca; si tens un petit lot que t'il·lumini, o si per ventura pots veure a dalt de tot de la muntanya un gran far, o fins i tot una cova amb un llum d'oli petit, et sents més alleugerit. Però quan dónes voltes i voltes i veus que has passat trenta vegades per la mateixa cruïlla, pels mateixos arbustos, saps que el bosc se t'està cruspint, saps que aviat cauràs al sòl, sense haver avançat, sense haver retrocedit. I evadit de tota responsabilitat, cavaràs un sot i posaràs el teu nom, t'enterraràs i deixaràs senyal sobre la humida terra arenosa. Aquí descansa un home perdut, que es va perdre de forma voluntària, però que volia trobar la sortida malgrat ningú no li va encendre el llum.