Però el perdó no ve mai de la mà del sacerdot. No el porten les aus d'ales blanques. No el regalen els poders fàctics ni les veus espirituals comercials. El perdó -continuà el mestre- només ve del cor.
Els nens rigueren. I el professor somrigué. Sempre li passava igual, quan es posava sentimental, ells reien. Però en el fons no li molestava, sabia que si reien, aprenien. Així que seguí el seu curt discurs. I el continuà amb un silenci. Per la finestra entrà una llum celestial, gairebé el deixa cec. Era ella, la llum. Tornà a somriure i cridà ben fort: "Heu demanat mai perdó de veritat?"
Alguns nens, naturalment, s'espantaren. Altres tornaren a riure. I molts aixecaren la mà per poder ser els primers en contestar.
El mestre va escriure "perdó" a la pissarra, mentre deixava clar que ara escoltaria totes les respostes. Però abans de fer-ho, a sota de "perdó" va escriure "perdo". D'ambdues paraules en va fer sortir dues línies, que anaven a un únic punt convergent, en què hi escriví "cor" en lletres majúscules.
Aleshores el mestre es va girar i, sense mirar els alumnes, però dirigint la mirada a la finestra, on la llum brillava més que mai; va preguntar: Qui hagi dir que ha demanat perdó de veritat que m'expliqui per què perdó i perdo sempre duen al cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada