Un peu va caure al fossar,
els homes van cridar;
què fas, què fas!
És el nou himne de la contrada,
se'l saben xics i vells,
i el canten amb la mort a l'entrada.
Elliot a la tauleta esperant el moment oportú,
Rodoreda pensant en Proust i el seu camí.
La mitjanit agafa aquella tempesta de color blau,
la que il·lumina els somnis que no poden,
els que no poden ni gosen,
els que duen llaços trencats
entre les ruïnes de castells devastats.
Aquell forat tan gros del fossar el va engolir,
primer les cames després el cos i,
quan ja no hi havia ni el cap,
s'endugué el seu cor esmicolat.
Negre de púrpura que brillares tant
en èpoques passades, en dies perduts;
torna a cantar l'himne dels homes,
les dones i els gats mutilats.
Poemes sense acabar a l'escriptori desitjant ser cremats,
novel·les començades que tenen una carretera
somorta tots els matins d'agost.
Les hores empenyen i els minuts s'esgoten
en deixalles abandonades del mirall malaguanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada