Tenia la mandíbula destrossada de mastegar el dolor de la vida. No era ell, era l'ànima posseïda mastegant cada minut els nervis i les cançons militars.
Sense flors de primavera ni ritmes, es va quedar sense dents. No prenia drogues, només la droga de la vida. Pastilles dures, tan dures com el cor se li havia tornat.
Provaren de treure'l de la sorra on s'havia enterrat, ni pales ni excavadores varen poder amb el seu cos ancorat. Massa pes, massa massa enterrada. És la llum de la foscor clavada com un incisiu xocant contra un altre.
I entre tanta lluna brillant, com si fossin navalles ballant; les cançons de Lorca aparegueren per il·luminar les estrelles. Però quan la cova és bruta de reconeixement mortal, no hi ha paraules que portin al nexe entre subjecte i predicat. No hi ha fórmula que annexi el bé del cossos tan llunyans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada