Relat de la incertesa

Amb tot adherit a la pell, ni la suor pot amb ell ni el seu dolor;

espera algú a la cantonada, hi ha una gentada que fa por.

Tanta crisi, tanta mandanga; ni hòsties

de l'església ni de conveniències.

Aviat és ara quan no hi ets, tard és sempre que no et veig.

És cosa dolça que amb la seva veu s'encalla entre les venes,

és un camí obscur on els drames tenen escenes

continuades en bucles perduts en l'univers dels vençuts.

Després serà demorar les hores sense sentir-te punxa endins.

Crema-ho tot, amb quatre paraules maldites

i maleïdes per qui les sent, particular joc

que cada vegada va creixent. Ignomínia soc

en hores de follia arrabassada: torna'm a abraçar.

Fa temps que exaspera el patiment: desconeixença lila en cels llunyans.

Dolça heroïna, neu blanca,

pastilles de colors que em calmen i m'exciten,

tan legals com il·legals; les teves paraules sonen

a addició pura per la que perdre el cap.