Relat del Karma

De la nit en sorgeix el Karma,
del rancor els actes 

i de les súpliques la desgràcia.

M'he fumat la vida

en gots de tub,

mentre Ra s'apuntava

el fat amb nicotina.

Aixeca els braços, mou l'arena. 

Cap amunt s'hi fan forats també. 

Busca la pala, remena la sorra. 

T'han ficat avall,

prem el fre i cus els ulls. 

Tic tac, aviat serà tard.

Relat del cap

-Creu blanca són els certificats de conduir?
-Dona’m una altra cervesa i calla.
-En cap cap cap el que cap en aquest cap.
-I ara a què ve això?
-No ho sé. Per què m’ho preguntes?
-Perquè m’ho has dit tu.
-Jo?
-Sí, tu.
-I qui soc jo?
-La meva ombra dins d’una pluja al soterrani de sota del pàrquing.
-Com?
-No ho sé.
-No ho saps tu?
-No, i tu?
-No ho sé. Preguntem-li a l’espera eterna que no caurà mai.
-Per caure cal que hi sigui damunt.
-Damunt de què?
-No ho sé. Ho saps tu?

Sabran els anys que cauran
damunt les terres mortes
de frases i paranys
abans que acabin
amb els que moriran.

Sabran els altres el fat
sota les lliçons apreses
d’oracions i mantes
després que comencin
amb el roig gastat.

Relat del arlequins

Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.

El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.

Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.

El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.

Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.

Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.

Relat dels deutes

Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.

Relat del viatjant

Laica era una gossa sense amo. Va viatjar sense saber on anava. La van enganyar. Ella era un gos, no un home. Només aquest últim és capaç de fer tot per destruir-se. Les agulles del temps, la velocitat de la gravetat, la força del cop. Mira per la finestra, mira aquell món llunyà i tranquil; tan ple d’aigua i de vida. Com pot ser que estigui aquí? Navegant entre la lluna i el sol? Com he pogut acabar sense aire mirant una estrella? 

Aquí a la nau no hi ha espai per a tanta gent, som jo i jo, des que van morir tots els altres. Un astronauta abandonat a la sort orbital, vaig sentir per la ràdio. La sort orbital no existeix. M’hagués agradat contestar aquella absurditat amb totes les meves forces. Però no pot ser. Aquí no hi ha sortida, ni de veu, ni d’idea. Només jo i jo. I aquest mirall que m’acompanya sempre que em vull negar. 

La porta està tancada amb la clau de seguretat. Cada cop em queden menys forces, cada cop en tinc més per enviar-ho tot a rodar. Gira i gira la nau i jo m’allunyo de tothom a qui m’estimo. Diran que l’atzar va jugar un paper important. No els podré dir que no. No els podré negar l’assertivitat. Però encara em queda el meu últim gest. I no és seguir escoltant els Jayhawks mentre ploro la distància sense retorn.

Intento imaginar com deu ser la vida allà, al planeta blau, a l’asteroide B-612, a la lluna blanca, l’estrella màgica. Intento pensar... per què un astronauta? Per què no un fuster? M’hauria clavat a la creu igualment, però no ho hauria fet tan lluny com fins ara.

Se senten els àngels allà dalt al cel? Recordo com m’ho preguntaven els noiets del barri. Recordo pensar per dins: els àngels els teniu a la terra, i no els hi feu ni cas. Jo ho sabia, jo els coneixia. N’hi ha molts d’àngels, moltíssims, tots escampats per la Terra. Cadascú té el seu. Amb aquella mirada que diu que no se separarà de tu, que farà el que sigui per estar al teu costat. Jo ho sabia, i jo vaig marxar. Ells no ho sabien, pobres; però els tenien al costat.

La soga no serviria aquí a dalt, la manca de gravetat no permet que em talli el cap. La porta, però, és la meva sortida triomfal. Ningú no podrà ajudar-me a obrir-la, mes hi hauria tanta gent que l’obriria per mi, que caldrà fer-ne un moment especial.

Gira i gira la nau, esperant que giri i giri la comporta. Sortiré per girar i girar sense aire, resultat d’haver-lo robat a qui tant he estimat.

Relat dels documents

Documents blaus. Tecles negres. Gots marrons. Només la música posa colors als objectes que usem habitualment. Pastilles blanques. Begudes límpides. Aire transparent. Una soga prement fort el coll. Algú s’ha deixat el televisor encès. Un parell d’homes canten en un idioma conegut. El so de la guitarra ofega els crits d’auxili que no volen sortir.

Van tocar el timbre, ho van fer la setmana que ve. No saben si obriran la porta, va passar fa ja tant temps que potser a hores d’ara no hi ha ningú. Escolteu la nit, demana el sord quan puja escales amunt. La manca li agafa el braç, va amb molt de compte; la barana està tan trencada com el seu cor des del dia que li van arrencar. Doctors i policies darrere de bombers i poetes. A dins del pis hi ha un incendi de paraules funestes, ningú no sap qui l’apagarà.

Al tercer segona hi vivia una família. Alguns veïns en controlaven les entrades i les sortides. Segons les bases de dades, els canvis eren constants. Segons les males llengües, la desconeixença era absoluta. No tots els documents d’identitat revelen com són les persones. No totes les persones es donen a conèixer abans de morir. El fill saltava les escales de tres en tres quan baixava, mai ningú no va patir per si queia de cap. El perill no era en els graons, potser residia entre les mans: Aquell dit anular amb el que s’unien les grapes mentre accedien al pis, aquella ungla trencada la nit salvatge del dijous.

Al bar de sota sempre es demanava un cafè amb gel, tenia pressa per fer les coses amb calma. El cambrer, de procedència xinesa, l’atenia amb tanta pulcritud que sempre acabava tot brut. Un dia se li va bellugar la mà en el moment menys adequat, la camisa es va decorar de forma inoportuna. Algunes taques són mapes per qui vol trobar els camins que mai no esperava recórrer.

 L’olor de cafè , deia la mare, és nostàlgia encoberta de tristor. No recordis si no vols descobrir la veritat. No preguntis si no desitges despullar les mentides. A partir de dues mans examinant fets passats gravats en color marró, la corda penja del sostre i el cos es mou suament.

A l’estiu les orenetes tornaran a amagar-se sota el balcó. Els nius s’ompliran de vida i la música seguirà sonant al compàs del blat daurat. El vent empeny l’espiga, és el vaivé del  marcapassos del trompetista del fat. El pèndul es mou sense que ningú el pugui parar; no és el rellotge, que ja s’ha aturat per a ell, és el cos extint que clama perquè algú el plori.

La pluja no pot entendre la rancúnia incessant de qui ha patit el mal. Quan obrin la porta, el xàfec no serà d’aigua ni de llamp. Algú haurà d’apagar el televisor.

Relat d'exhalació

Qui crida lluny d’aquí?

Un angelet sota la tempesta.

Qui es mou dins de mi?

La vida que exhala el meu aire.

Serà un últim sospir

el que em dugui fins el riu?

Seran les estrelles

les que il·luminin el camí?

Les preguntes sota les roques,

les respostes glaçades a les mans.

Pren de mi, dubtós fat,

les dreceres més complicades,

les rectes més corbes,

les baixades que més pugen.

Pren de mi els ulls que desitgen els teus,

pren de mi aquell senyal d’estrella fugitiva

que ha cremat la meva pell fins als peus.

No siguis moment efímer entre

pluja d’estiu i sol de primavera.

La teva mirada espera

com genet estirant la crin

en un sot endimoniat

sense pausa ni fi.

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,

és l’estaca d’un moribund.

Sonaran a compàs del temps

que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,

els dits de la mà cerquen un cor ferit.

Parlaran al ritme de l’últim gemec

que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada

desperten el tigre havent somiat amb l’amada.

Orfeu desapereixerà al primer raig de llum

que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat

que aterra de cop als peus de Fat.

No es poden escriure lletres

sobre una realitat plena de fèretres

que ens fan de llit.

Relat de galta

Sota el cel blau pinten els núvols

paraules lorquianes

plenes de frescs amb so de vals.

El museu de les creus

no té salons ni finestres,

només nínxols i mausoleus

esperant garlandes i notes de mort

mullades d’amor i d’adéu.

Pren les contradiccions

d’un cec que no té on caure,

trist i abatut pel fat

de qui ha buscat el somriure

en el lloc equivocat.

Pren les paraules mortes

d’un mut que no salta,

però que corre fugint

de la veritat del piano de Leo.

Pren la veu i escolta aquest vals

prestat al conyac i al bes a la galta.

Relat de líquids

El meu nom és Joe Roberts, però no treballo per l’estat, ni sóc sergent de policia. De nit treballo netejant una fàbrica dels afores de la ciutat. De dia dormo, menjo i m’emborratxo. Sembla difícil posar-se a escriure aquestes línies en un estat sobri, des que el meu pare va morir que ho intento; però no hi ha hagut forma.

De petit, ell i jo jugàvem sense parar, ell tenia permisos llargs de la marina, jo deixava d’anar a l’escola per poder tirar la pilota a cistella. Hores i hores junts, botant aquella pilota perquè jo arribés a ser algú. Podien ser les quatre de la tarda o les tres de la matinada. No ens importava que els veïns sortissin a renyar-nos, ell sempre tenia una excusa preparada. Un partit a preparar, un acte important pel poble… sempre tenia paraules per totes les crítiques que rebia.

Quan vaig fer els setze tenia l’oportunitat de la meva vida, em van cridar de la capital per jugar a l’equip de la Universitat. Podia començar a guanyar-me la vida i deixar per sempre més uns estudis que no em servien de res. Era el moment esperat pel meu pare, el que ell havia somniat des que ens vam quedar sense la mare. Però el dia en el que havíem quedat amb els negociants tot es va girar. El meu pare no va aparèixer per casa, estava a la cantina, reunit amb una ampolla de litre i mig de ginebra. Si ho hagués sabut, juro per la mare que hauria anat corrents fins allà, hauria fet aquells cent quilòmetres de distància saltant a tota velocitat. Però no, no ho vaig fer. Jo estava preocupat. Tenia el cor encongit i les llàgrimes a punt de saltar galta avall.
Ahir per la nit, mentre passava el tiràs per la planta tres, se’m va caure un litre d’un desinfectant dins d’un contenidor que hauria d’estar tapat. Maleït dimoni! Per què nassos vaig haver de fer-ho. La meva feina no té cap secret, no calen estudis ni grans pretensions. Començo per la planta superior i vaig baixant fins arribar a l’entrada principal. En totes faig el mateix. Primer passo el tiràs, després omplo la galleda amb un parell de desinfectants (sí, amb guants, perquè són molt forts), uso la baieta de pal amb el líquid que he preparat i, finalment, buido la galleda als lavabos del fons del passadís. Qualsevol podria fer la meva feina, per això la vaig escollir. No tinc estudis, no sé fer res que requereixi una tècnica precisa. Això és bo per mi. Però ahir, ahir anava begut, com sempre, o més; no ho sé. La pitjor hora de feina és la primera, perquè vinc directament del bar. A vegades, si vaig molt torrat, passo per la dutxa de la fàbrica d’aliments escolars i em trec les collonades. Ahir no ho vaig fer. Pensava, de veritat ho dic, que anava tan pet com les altres vegades, no pas més. Ara me’n penedeixo, però ja sé que no servirà de res. Aquest matí han mort 50 nens intoxicats per culpa meva, de res poden servir unes línies de disculpa, ho sé. Però senyor jutge, abans d’enviar-me a la llitera per rebre el fluid letal en xeringa, tingui en compte que, quan jo era nen, també van ruixar la meva vida amb un líquid que no em corresponia.