Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de com s'escriu

Amb una cervesa sobre el teclat
sense servir-me coca-cola en anys,
com no fa la gent comuna,
m'he servit tots els danys

en honor a la pluja
que m'ha portat
una soledat sense tu.

Eixugant-me les llàgrimes
he pensat paraules que comencessin amb C.
Paraules per no callar,
paraules per cridar,
paraules carregades d'odi,
paraules que mai diré
perquè un dia vas marxar
en aquell vaixell
que jo et vaig prestar.

Paraules que comencessin amb C,
com Por. Por a no saber.

O Neguit. Neguit del descontrol.

O Solitud. Solitud quan veus el dol.
O Ràbia. Ràbia a més no poder.

I totes elles són el que són.

Són ones rompent a les orelles.

Són un túnel obscur i sorollós.

Són un zig-zag sense moure's.

Són un dibuix amb un tub ben llarg.

 

Relat del que crec

Crec en l’aviat quan tot esdevé tard.
Crec en res pujant dalt de la carena
per veure millor
com s’acaba aquest trist món
sense repòs
pels qui ho varen donar tot
i no trobaren l’amor.

No crec en mi quan em miro al mirall.
No crec en res baixant als cercles de l’infern
per trobar-me amb Hades
i reclamar-li el dolor
que he escampat sense
pietat entre els que m’han estimat.

Tira els daus i que surti un set.
Estira la mà i roba’m el cor buit.
Retira’m la paraula i fes un camí nou.
La meva sort ja l'ha triada Déu.

Relat condicional

Li agradaria pensar que et lleves

sense la sang que t'envolta

els ulls tancats

de tanta ràbia.

Li agradaria creure que et despertes

amb la mirada neta

de tant d'odi

podrint-te el cor.

Li agradaria saber que algun dia,

no se sap quan,

et banyaràs en aigua calenta

i els batecs no seran fletxes.

Li agradaria conèixer el camí

que has seguit entre altres braços

ràpidament prestats

si amb ells

l'ànima se t'ha curat.

Li agradaria veure un mot

pronunciat amb dolcesa i sinceritat

que fos veritat, no pas

totes aquestes mentides que

t'han matat.

Relat de tu

Ep tu,
que no suportes el dolor
i plores amb el fal·lus a sobre.

Ep tu,
neteja les llàgrimes que cauen
sobre els llavis que beses.

Ep tu,
no et flagel·lis més
a l'ombra de les mans que et prenen.

Ep tu,
per què sospires pel teu cor
quan crides al llit si reses.

Ep tu,
que no m'has volgut amb respecte,
no siguis hipòcrita i suca
la figa amb melmelada
sense pa torrat
ni mantega ensucrada.

Relat erm

Hi ha peixos que no neden; no sempre és perquè no tinguin aigua.

Sembla que les fulles ja no necessiten més branques. O en necessiten d'altres. 

D'aigua en raja sempre, però a vegades no de la mateixa font.

Que flueixi el teu riu, segur que vindrà cabalós.

La meva sequera preveu una terra erma, durarà l'eternitat.

Aquest buit en el centre, fruit d'un dolor invisible.

Sota terra no viuen els morts, a sobre tampoc.

Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.

Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.

Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

Relat de l'abisme

I la lluna li digué a l'estrella:

Necessitaràs tres vides per esborrar el que has voltat amb mi.

No és la joventut eterna

per molt que t'alcis a tocar el cel,

creient que la distància és curta

entre l'agre abisme i el buit de mel.

No és la gosadia un tret

dels inconscients,

viuen cecs del dolor

que causen a la gent.

És mal i destrucció per jugar

a Ares desembainant la daga,

a Afrodita besant la mar, 

de l'olímp a les cendres de la terra mare.

Relat de gotes

Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.

Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.

Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?

Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?

Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.

Relat del maltractat

No és poesia social reconèixer
que t’han humiliat,
que t’han maltractat,
que has sigut la puta del joc
i que s’han rigut de tu,
entre poques caramelles,
en una reunió de veïnes
        malparides
que treuen les fitxes del parxís
per posar-les sobre
el tauler de la vida
i escopir-se a sobre,
les unes de les altres,
        com putes
mentre riuen i s’enriuen:
perquè la virtut de qui no té vida
sempre serà la de destrossar
de libèl·lules les...
ales,
potes,
antenes…
i enganxar-les sobre papirs gastats
amb una agulla clavada
dins del cos:
el meu cos.

Kafka ressuscitat
és més digne que qualssevol
dolors que em pot haver creat
una ànima empobrida
i solitària
a qui ningú mai no ha estimat.

Relat de Lady James

Lady James va a missa cada dia,

no passa per confraria, espera al portal

que la tractin com un animal mort de fred.

 

El seu barret de llana és d'un tsar esmunyedís,

que visqué feliç, que morí d'amargor;

no passà fredor, no patí com ella

en un asfalt sense alegria.

 

Estirada a les escales, jersei sobre jersei,

va abrigada a vegades, no escolta l'Agnus Dei.

No la volen a la porta, el seu posat fa por;

odien la seva ferum forta i la seva cara de dolor.

 

Estimada, vas amar totes les hores,

aquest any, de bones, a ballar no et trauran:

ni ell ni el teu amant.

Segueix, per caritat humana, pidolant amb escreix.

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.

Hem desaprofitat tantes coses

que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,

records que no van existir.

Pols bruta escampada en el camí; 

el camí inventat que,

a empentes i rodolons,

vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;

el sender dibuixat amb guix que,

a batzegades, 

vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses

que, quan aquestes floreixen,

el dolor és al braser.

Relat de l'interlocutor

Cel clar d’hivern

de Barcelona em fas estar,

en dies de bufanda com avui,

enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.

Oh, sí; oh sí,

os corcat per dins i embellit per fora

per dicotomia permanent del camí

en el que erren els nòmades

sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat

com pistola romanent al clatell

aquest jorn tan bell

i sorprenent en la mesura

que tot es torna blau d’un gris

melangiós d’allò que es té,

es tenia o es volia.

No em preguntis, 

oh, amant interlocutor,

qui és l’ésser que no plora

per falta de llàgrimes

quan al mirall n’hi sobren

a totes les hores mortes.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat dels pulmons

Entre la calor d'un sol que abrasa la pell i el gel del got que has vessat, res no pot ocórrer perquè la porta és tancada.

Torna a obrir-la, sense vent, sense odi ni rencor.

Aquella capsa de sabates que guardes dins teu, a tocar dels pulmons tan adolorits, amaga la font d'aigües brutes que brollen a mitjanit.

Torna a obrir la porta, sense clau, sense espetec ni fusta trencada.

Ni ganivets zíngars afilats amb la roda empedrada, ni bisturís comprats en rebaixes ensucrades; res no podrà extreure aquest volcà amb olor de sofre gastat.

Deixa la porta oberta, sense por, sense temor ni manca d'esperança.