No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.
Hem desaprofitat tantes coses
que difícilment res podrà tornar a ser.
La pluja ens amara de records que eren bells,
records que no van existir.
Pols bruta escampada en el camí;
el camí inventat que,
a empentes i rodolons,
vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;
el sender dibuixat amb guix que,
a batzegades,
vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.
N’hem obviat tantes, de coses
que, quan aquestes floreixen,
el dolor és al braser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada