Relat del pou

I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.

Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.

A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.

La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.

Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.

Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.

Relat de por

Crec que sento un soroll. Ho dubto. Perquè jo no sóc el protagonista. Però m'imagino que ho sóc mentre demano a algú que escrigui una història per mi. Un relat que faci por. Que creï angoixa i que posi els pels de punta, la pell de gallina, els mugrons erectes. Perquè els mugrons, d'homes i dones, poden passar a un estat d'erecció; com el penis o el clítoris. Tot i que si l'entrecuix és molt pelut, llarg com els cabells de Jesús a dalt de la creu, poc es veu l'estat d'excitació, tant d'ell com d'ella. Però cercant, amb cura mes sense lupa, es pot trobar el que es busca. I quan es troba, hom es posa content. Variarà l'alegria segons si és gran o petit el membre trobat. Si està formós o deprimit. Perquè l'estat d'ànim influeix molt en nosaltres. Els éssers humans ara som a dalt, ara som avall. Així com passa a les muntanyes russes, aquelles en les que et desplaces amb un carro, que no és el de la compra, però ho sembla, a tota velocitat per unes pendents que fan por, molta por, molta més por que aquest relat.

Relat de figues

Dues figues calentes ballen entre les fulles de la figuera. Els raigs de sol cauen amb tanta força que travessen la copa fins a tocar els melosos fruits que s’apropen l’un a l’altre. Estan madures, toves, humides. Pengen amb alegria i es busquen sense por. Amagades rere les fulles no hi ha qui les vegi, qui les observi; avui no vindrà ningú a arrencar-les, ni a tocar-les, per veure si segueixen verdes i dures. 

Tenen la pell espessa, morada. Qualsevol que les veiés se les menjaria, a poc a poc, sense presses; primer una mossegada petita, després una un xic més gran, recollint el suc interior amb els llavis i evitant que res regalimi. Però avui no, avui ningú no gosarà tocar-les, perquè estan soles i es miren. Quan bufa el vent es toquen i, fins i tot a vegades, en la foscor de l’ombra, es besen.

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.

Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.

De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.

Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

Relat de cambreres

Al Martí li agradava dinar sempre a la mateixa taula. Entrava al menjador del restaurant i la cambrera rossa, prima i més afectuosa de totes l’acompanyava fins al seu racó preferit. El propietari del local estava segur que el Martí es delia per les vistes del seu negoci.

Feia tanta calor que quan es masturbava s’havia de despullar del tot. Començava vestit, és clar, però a mesura que sacsejava el seu membre, primer de forma lenta i després a ritme accelerat, la pell se li omplia de suor i se li enganxava la roba de forma molesta. Per això, amb la tanca del lavabo posada, es treia del tot els pantalons i els calçotets, després la samarreta. Tancava els ulls i es deixava anar pels records que inundaven la seva ment amb perversió.

La cambrera li servia, al Martí, sense deixar que ell es mirés la carta. Al poc de seure ja tenia tota la taula plena de menjar. Des del seu racó, podia contemplar tant la verda vall que es veia a través de les finestres, com la resta de comensals que acudien a aquell restaurant.

Amb el membre tan dur que li feia mal, notava la seva mà comprimint-lo com si fos la d’una altra persona. Hauria fet el que fos per quedar-se assegut, o de peu, i que fos una altra persona qui li prengués el mànec per fer-lo embogir. Ni tan sols volia un coit. Ni tocar res. En aquell precís instant el seu desig més profund es basava en una altra mà movent-li l’entrecuix a ritme frenètic.

El primer plat, cada dia, era el mateix: amanida verda amb formatge de cabra fos per sobre. El segon variava, cinc dies té la setmana, cinc plats diferents. Tots ells, però, amb unes patates fregides d’acompanyament. Cap altre cambrer que no fos ella podia acostar-se a aquella taula, col·locada estratègicament al racó més fosc del restaurant.

Notava que volia escórrer-se. Però necessitava evitar-ho. Premia fort endins, es relaxava, es deixava de tocar. Respirava profundament. Més cada cop que els seus dits s’acostaven al seu membre, per dins seu viatjava una excitació major.

Quan arribaven les postres, ell ja solia estar a les portes del deliri. Agafava la cullera tremolant i la clavava al flam, després se la posava a la boca i notava aquella olor que tot el menjar del restaurant feia. La seva cambrera, abans de servir-li res, escampava el seu olor vaginal per tot allò que ell s’havia d’endur a la boca.

Relat de dòmino

Crida fort. Molt fort. De tant fort que crida, es queda sense veu. Respira. Gemega. Torna a xisclar. Els veïns al principi creuen que passa alguna cosa. S’han llevat uns quants. Els altres deuen tenir un dormir tranquil, plàcid; ple de somnis que els aïllin de sorolls externs. Se sent també el remor de mobles movent-se, no són molts, deu ser només un. És un sotrac rere l’altre, gens compassat. Ningú sap si es tracta de sorolls compartits o d’un moment d’intimitat. Només se la sent a ella. Algun ingenu es podria creure fàcilment que està en perill. Però per contra, un dels veïns es posa calent, molt calent. Desperta a la seva dona a base de petons, carícies... Ella gairebé ni obre els ulls, es deixa fer. En breu ja no porta ni el pijama ni la roba interior. Segueix com si estigués dormida, cara amunt, amb les cames obertes i el seu marit menjant-li l’entrecuix.

Ell es desespera, no pot ser que la seva dona segueixi dormint i la veïna no pari de gemegar. Sortiria ràpid de l’habitació, correria despullat pel passadís, eixiria del pis completament nu, pujaria les escales de dos en dos, trucaria la porta de la veïna i es ficaria al llit amb ella sense dir-li ni bona nit. Però no ho fa, segueix calent, escoltant el so animal dels humans quan es donen plaer. S’oblida de les presses i aviat nota com la flor floreix; com a ella se li posa la pell de gallina; com les cames se li comencen a moure, com els mugrons se li tornen erectes, durs; com es mossega els llavis amb les dents; com mou la llengua d’un costat a l’altre lentament.

La veïna s’atura, no pot més, ha arribat al clímax i tots els veïns agraeixen que per fi retorni el silenci. Ara, però, ell i ella comencen a gaudir, ho fan en silenci, sense cridar, evitant gemegar; tot i que arribarà un punt en que ella li agafarà els cabells amb les mans, prement fort el cap contra els seus llavis vaginals... Serà aleshores quan el concert s’iniciarà altra vegada. Diferents cantants, mateix auditori. La vida, a vegades, flueix com les fitxes de dominó, una acció empeny una altra, fins que ve algú i ho esguerra tot.

Relat de brunzit

Un dels carrers més importants de la ciutat té per banda sonora el remor continuat dels pneumàtics acariciant l'asfalt. A vegades, s'escolten crits i insults de conductors enfadats que passen a tota velocitat. El riure dels nens jugant al parc també es barreja entre tanta grisor acústica, però el seu to és menor. 

A fora, al carrer, el volum és alt, molt alt. Gairebé tan alt que no es pot parlar amb normalitat.

A dins, a casa, el volum és baix, molt baix. Gairebé tan baix que no es necessita parlar per poder-se comunicar amb normalitat.

Se sent un brunzit que, de tant en quant, canvia de ritme, però que no para mai. Si fóssim a l'estiu podríem pensar en la típica mosca que prova de sortir del pis, però que xoca una i altra vegada amb el vidre de la finestra. El que passa és que estem a l'hivern. Les finestres resten tancades, sí; però els insectes no han vingut encara a ballar amb els humans. 

El so que se sent, cal dir-ho, és tan llarg com les piles vulguin. Algun dia o altre s'hauran d'acabar. Caldrà anar al supermercat, a la ferreteria o preguntar-li al venedor ambulant de la cantonada si té alguna oferta entre tantes de les coses que ven. 

El silenci que acompanya aquest remor es deu als cascos que porta posats l'Andreu. La música que sona a tot drap no s'acampa per culpa d'aquells dos orellots gegants que du enganxats a les orelles. Llegeix i escolta música instrumental; és just l'ambient de lectura que li agrada. Està tan concentrat que li sembla experimentar el sentiment de culpa que corre per les venes del personatge de la novel·la que llegeix. 

Tot d'una satura, no sap per què. Però prem el botó de pausa del reproductor, es treu els cascos, deixa el llibre sobre la taula, amb la cantonada de la pàgina doblegada, i escolta aquell so vibrant.

Gesticula, com si algú l'estigués obersavant, tot i que sap que no és així.

S'apropa a la seva habitació i treu el cap per la porta, d'amagat. La Lluisa està nua, completament despullada. Jau boca amunt; amb els ulls tancats. Al peu del llit hi ha la seva roba amuntegada: els pantalons, la brusa, els sostenidors i les calces. Ella roman estirada, amb les cames obertes com si fos una granota. Els seus braços descansen asimètricament. La mà dreta reposa sobre el seu pit esquerra, deixant que el dit índex acarici un mugró que assenyala el sostre. La mà esquerra, per la seva banda, baixa fins a l'entrecuix. Allà sostenta un petit objecte que mou molt a poc a poc. Tan bon punt passa per sobre del clítoris com acaricia els llavis vaginals. 

L'objecte en qüestió és el responsable del remor que sent. Ara que sap el que és, el relaciona amb una màquina d'afaitar. Va corrents al bany, s'afaita. Usa un líquid especial per suavitzar-se la pell. S'escampa per tot el cos la colònia preferida de la Lluisa. Es neteja el membre viril a consciència. Retorna a l'habitació... I es troba la seva dona amb les cames creuades i en posició fetal. És hora de dormir. S'estira al seu costat i tanca els ulls fins l'endemà.

Relat de pinedes

A la muntanya del Sud hi viu una comunitat humana sense nom. Fa molts anys, gairebé un centenar, una parella de mitjana edat va abandonar la ciutat per establir-se, de forma rudimentària, en una pineda. Poc temps després, un camperol desorientat per culpa d'una malaltia neurològica va fer-hi cap. En menys d'un any ja eren més de mig centenar de persones, moltes de les quals arribaren a aquell paratge per culpa d'unes indicacions errònies que un pastor havia posat al peu de la muntanya. No se sap ben bé per què, però tothom que s'acostava a aquella zona i parlava amb els habitants perdia el Nord i es quedava a viure allà. 

Un dels camperols que hi viu es diu Roger i, ara mateix, té el nas dins de la vagina d'una de les seves amigues. Fa estona que estan els dos estirats. Ella cara amunt, ell bocaterrosa. Ella berena una poma i xerra amb les companyes. Ell intenta dormir, però el remor de les noies parlant i la impossibilitat de respirar pel nas, li dificulten l'acció.

Aviat s'adorm i la flaire vaginal el fa entrar en deliris onírics. Eros entra dins les seves parpelles i la nit els ve a buscar. Ella també s'adorm, besant els pits d'una conciutadana. La lluna admira l'escena avergonyida. Li agradaria baixar i quedar-se, per sempre més, a la comunitat humana sense nom. Però ella no és humana i encara manté el seu nom.

Relat d'adults

Negre nit al barri. Algunes faroles enceses, no totes. Gairebé ningú passejant pel carrer. A casa d'ells, totes les llums apagades. Fa una llarga estona ella mirava per la finestra, amb mig cos a fora. Ell reposava darrere seu. Tots dos anaven nus de cintura cap avall. Però vestits per la part de dalt. Tenien sexe a ritme lent. Sense fer esforços ni crits. Qualsevol que els hagués vist des del carrer s'hauria pensat que eren dos amants mirant la lluna. Més enllà d'aquesta idíl·lica imatge, eren una parella fornicant per tota la casa. La cuina, el menjador, la galeria, la finestra. Cada moment era diferent. El vi els feia anar d'un costat a l'altre del pis, vestint-se i desvestint-se sense miraments. Al final, esgotats, s'han adormit al llit i han passat uns moments onírics plens de cavalls amb ales i àngels de purpurina. Però un crit d'una noia, al carrer, l'ha despertat a ell.

Sota els efectes de l'alcohol, ha mirat la seva parella amb desig, un desig ple de perversió. La vist nua, oberta de cames i cara amunt. No ho ha dubtat ni un moment. Li ha besat els peus, les cames, l'entrecuix. Ha trobat una realitat tan desvirtuada que no ha recordat el seu anterior coit. I sota aquest concepte ha imaginat que algú altre hauria omplert la dona d'aquell suc blanquinós. Lluny d'enrabiar-se, ha seguit bevent del seu cos, com si fos el fruit d'un altre, com si ella l'hagués traït i ara ell la traís a ella. "Som adults" -diu en veu baixa mentre mou la llengua entre els llavis vaginals, "però ens comportem com animals".