Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

Relat del arlequins

Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.

El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.

Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.

El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.

Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.

Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.

Relat dels miners

Crec que per masturbar-nos bé hauríem de vestir pijames de seda i una cinta brillant al front. Potser ens caldria omplir el llit de llibres usats, gastats, amb les pàgines grogues de tant llegir-les; qui sap si enganxades les unes amb les altres pel líquid viciós extret de tots els poemes. Llibres folrats per un plàstic transparent amb forats. Foradets d’aquells que es formen als preservatius quan els han usat tots els veïns. Llibres que comencen orant a Déu i acaben oferint cansalada per sentir-se millor en aquest món ple de merda social.

I què fem? Ni pijames ni llibres, ni robes interiors amb dibuixos xarons. Un silenci sepulcral s’endú les pregàries del Club del vici un cop s’ha reunit davant de l’església. Repartiran calces transparents i se les col·locaran al cap. Hauran de fer dos orificis per poder veure qui tenen davant. No voldrien equivocar-se els presents. Tampoc els que els acompanyem en la seva reunió setmanal per tal d’enregistrar el moment. Sagrat dia que aplega els més escandalitzats per tot el que està passant. Trist dia pels veïns que s’ho miren amb ganes de veure escàndol i luxúria, però no troben res més que paraules sense sons i robes sense amo.

Algú obre les tapes del clavegueram. Estrat de quitrà, de panot, de ciment armat. Estrat que separa els camins de la foscor dels que porten lots al cap. Miners que caminen entre rates surten a la llum per obertures circulars com si fossin estrelles del cinema aclamades per ningú. La fama és dura, se sent des d’un balcó. Una parella fuma per no parlar del que veuen.

Els viciats ja no són el que eren. Les agulles han caigut del rellotge de la ciutat. No es podrà cosir sense agulles, no es podrà vestir sants ni caminar descalç. La ciutat enrareix quan aquestes convocatòries fallen.

Demanarem unes pizzes. Ens les portaran en bicicleta. Una jove estudiant suada i cansada de pedalejar ens les entregarà i es quedarà amb nosaltres. Si ens portem bé la doctrina general ensenyada durant anys desapareixerà. Ni requeriments ni citacions. Tothom vestit amb normalitat. Hom fent cua al mercat. El peix serà bo. Ja ningú es portarà malament. El sol eixirà altre cop amb força sota els llençols del veïnat.

Relat del pres

Aquesta és la història d'un pres que no podia dormir. Imaginava mars i rius, que li sadollessin l'esperit. Mes el perill de notar la boca seca prové de l'ansietat de saber que mai més no es podrà mullar.

Així com el cec surt a caminar en la fosca nit, aquell qui viu encegat fuig corrents en l'obscura matinada.

No miris enrere quan corris, no escoltis les veus dels costats, segueix la línia imaginària, prest, abans no es faci tard. Com es pot fer tard si es viu de matinada? Com es pot viure si no es dorm en la negra nit? Cafè a la vora, música a les orelles, pell neta i ulls esperant la sortida del sol. Els ganivets es guarden lligats amb cordills de ferro. El metall no pot trencar el metall quan els nervis manen els impulsos.

Aquesta història és la meva, és la que em van explicar quan em van ingressar. Massa aviat era per perdre'm pels camins del laberint, em va dir el doctor. Pren-te'n dos al dia. Per mi era fàcil, abans me les prenia d'un color diferent.

Ara dormo tot el dia, no hi ha rius ni mars; no sento els llavis cridant la humitat de la vida, ni escolto la música inundant el meu cor. Sóc fusta d'arbre, tallada a ras de terra. No hi ha corcs que vulguin menjar-me, ni ocells que piquin el meu soc, no tinc branques que brotin, ni flors que m'adornin. La son ha vingut a buscar-me amb un senyor en bata. Diu tantes coses que jo no entenc res

Així com el foll no troba el seu lloc en la foscor del món, el sensat creu viure en un paradís ensinistrat de gossos que parlen i persones que es destrossen els cors.

Relat d'àguiles

No trobes els caramels
que havies guardat a les butxaques,
mentre camines entonant
les velles cançonetes.

Llibertat en la foscor,
sota braços alçats
que reclamen un trist passat.

No veus el programa
que més t'agrada.
Algú ha tallat el cable
de la felicitat amagada.

Taques vermelles
durant una tardor especial:
esvàstiques i àguiles negres.

Torna a trucar-me aquesta nit,
necessito aquell missatge de tranquil·litat
que m'enviaves des del cor ferit.

Relat de llibertat

La teva casa de nines no té teulada,

plou a bots i barrals.

De tan lluny com és,

se senten els crits i els precs.

Gota a gota, 

cadascú tria la seva disfressa;

torna’t a posar la xupa,

camina fort i escup ben lluny.

Llàgrima a llàgrima,

el teu mar és inmens i et perds

pel camí que creus triar.

Som esclaus de tot

el que ens envolta;

som ostatges de totes

les nostres decisions.

Mira enllà, aquell anarquista cridant,

Mira aquí, aquell lliberal comprant.

Un -ista que se sent lluitador,

però acaba sent un onanista.

Som esclaus de totes

les circumstàncies,

som ostatges de tots

els nostres somnis.

Puja a dalt de la tarima,

vull veure un crit ben fort.

Baixa a sota de les teves faldilles,

vull sentir les teves mans al cor.

Continuaràs dalt del cavall,

lluitant per la teva bandera,

ho faràs en nom de la llibertat.

Qui és lliure? 

El que puja al cavall enarborant una bandera

o el que sap que tant si hi puja com sinó serà un esclau?

Lliure, lliure, l’estrella vol ser lliure

i no coneix el nom de la llibertat.

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,

és l’estaca d’un moribund.

Sonaran a compàs del temps

que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,

els dits de la mà cerquen un cor ferit.

Parlaran al ritme de l’últim gemec

que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada

desperten el tigre havent somiat amb l’amada.

Orfeu desapereixerà al primer raig de llum

que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat

que aterra de cop als peus de Fat.

No es poden escriure lletres

sobre una realitat plena de fèretres

que ens fan de llit.

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.

-Jo no els veig.

-No portes les meves ulleres.

-Deixa-me-les, si us plau.

-Aquí les tens.

-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.

Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.

-Perdona? Què vols dir?

-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.

-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...

Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...

-Ep, què vols fer? No t'entenc...

-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.

-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?

-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.

-Home... vols dir?

-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.

-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...

-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!

-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.

-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

Relat de veloços

Núvol gris entre lletres rares. Sona una música estrangera. Sona com sonaven les pedres caient sobre  Ulisses al pas pel riu.

Salvatge és la reacció, furiosa l’aventura, llunyà el destí... per on s’escapa de la rutina.

La finestra oberta dels anhels robats es tancarà preventivament, com si les valles a ras de terra poguessin segar cames lliures i veloces.

Ho faran una vegada i una altra, instint en matèria morta, com forat d’absorció que nega el furt de la vida.

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.

A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.