Relat del cavaller

Atès que estava al supermercat, no he pogut evitar passar per la secció de congelats, obrir el compartiment i quedar-me una estona allà al costat pensant en les meves coses. L'aire fred fa caliu, si més no durant aquests dies de tenebrosa canícula. Allà hauria romàs tot el dia si no fos per una noble escena que m'ha pertorbat la ment.

Ha sigut a tres quarts d'onze en punt; ho sé perquè, avorrit com estava de restar al costat dels pèsols congelats, he mirat el rellotge més de vint vegades.

En aquell precís instant, un home ha creuat el passadís dels detergents, duia una capa i una espasa i s'ha agenollat davant d'una prestatgeria, on ha quedat immòbil resant. No he pogut evitar moure els llavis a mode de somriure, però aquest fet no ha sigut res al costat del que ha esdevingut després. La meva veïna, la que viu a la porta del costat, la que veig per la finestra del pati interior quan es canvia, la mateixa que em regala els seus formosos pits cada matí mentre estic al lavabo exercitant la musculatura del braç dret; estava asseguda al terra amb les cames creuades a l'estil indi. El primer que he pensat ha sigut que es trobaria malament, una baixada de tensió, potser. Però no, ella somreia i mirava com el cavaller del supermercat resava amb mirada celestial. Al cap de poca estona, la veïna ha cridat la seva filla, una nena malcriada que sempre em molesta amb la seva música adolescent. La filla s'ha apropat a la mare, ha escoltat el que li deia i immediatament ha anat a cercar un coixí a l'altre costat del súper. Quan li ha portat no li ha donat a la seva progenitora, sinó que l'encarregat de rebre tal acomodació ha sigut el portador de l'espasa. Ell, noble i corpulent, ha donat les gràcies a la petita i, després, ha girat la cara per creuar una mirada ardent i de satisfacció amb la meva veïna.

M'he sentit traït. M'he sentit a baix de tot dels túnels que duen al metro d'aquesta infame ciutat. El meu cos sexual, aquella morbositat veïnal, amb qui mantenia una relació onanista periòdicament, s'havia venut a un simple portador d'armes: Un cavaller davant dels papers de vàter.

La correcció -Insensible-

Molts lectors creuen que la majoria d’obres literàries no passen per cap corrector. Aquesta idea, que no sé d’on pot haver sortit, és perversa i, al meu entendre, fins i tot surrealista.

Em veig capaç de corregir la novel·la d’algú altre, de repassar un treball, un article, el que sigui; per alguna cosa sóc filòleg. Però si parlem de les meves obres... ho veig pràcticament impossible. I aquesta sensació, pel que es veu, és comú entre molts escriptors.

Vol dir això que no fem correccions del que escrivim? Al contrari, repassem els nostres textos una i una altra vegada, retoquem i tornem a escriure; apuntem canvis, modifiquem frases, intentem no perdre el guió... i tot això amb un dels dos ulls mirant l’ortografia. És normal, doncs, que  al final acabem guerxos.

A E.Hemingway se li atribueix la frase: “Escriu borratxo, edita sobri”. És una màxima que m’encanta. Sempre he defensat que per escriure cal vomitar i que no tothom té coses per vomitar ni sap com vomitar. Després de treure-ho tot, de buidar-se completament, cal anar netejant la taula i veure amb perspectiva què és el que és necessari que es quedi i què és mediocre i demana ser esborrat. No és feina fàcil, de forma que altra vegada la correcció pura i dura queda en segon pla. A més, alguns, som matussers de mena, no ho podem evitar, per això necessitem una petita ajuda i no ens fa vergonya demanar-la. Per a la novel·la "Insensible", aquesta tasca ha vingut de la mà de Santi Campo, qui va ser el meu professor de llengua catalana ja fa molts anys. 

Santi Campo

Home compromès amb la societat, el país i la gent, Santi ha treballat tota la vida de docent, fins que el juny de l’any passat es va jubilar. El vaig conèixer a l’Institut Joanot Martorell, d’Esplugues de Llobregat; on sempre va destacar per ensenyar amb una metodologia especial que, a hores d’ara, veig que era d’avantguarda. Lluny de l’estil clàssic de docència, on el mestre queda per sobre dels alumnes, va saber donar a les classes un aire popular que motivava els discents, fent-los partícips i creant climes de debat per enriquir-los personalment.

Aquest estil que tenia de donar classes no era fortuït, sinó que sorgia del seu tarannà social. Santi ha estat sempre al costat de les classes treballadores, tant com a activista com a representant polític. Primer amb el PSUC i després amb ICV, el seu pas per la política ha sigut sempre per la via de l’esquerra, defensant la llibertat dels pobles i els drets dels més desafavorits. Vagi per endavant, sempre, la meva admiració per ell.