La correcció -Insensible-

Molts lectors creuen que la majoria d’obres literàries no passen per cap corrector. Aquesta idea, que no sé d’on pot haver sortit, és perversa i, al meu entendre, fins i tot surrealista.

Em veig capaç de corregir la novel·la d’algú altre, de repassar un treball, un article, el que sigui; per alguna cosa sóc filòleg. Però si parlem de les meves obres... ho veig pràcticament impossible. I aquesta sensació, pel que es veu, és comú entre molts escriptors.

Vol dir això que no fem correccions del que escrivim? Al contrari, repassem els nostres textos una i una altra vegada, retoquem i tornem a escriure; apuntem canvis, modifiquem frases, intentem no perdre el guió... i tot això amb un dels dos ulls mirant l’ortografia. És normal, doncs, que  al final acabem guerxos.

A E.Hemingway se li atribueix la frase: “Escriu borratxo, edita sobri”. És una màxima que m’encanta. Sempre he defensat que per escriure cal vomitar i que no tothom té coses per vomitar ni sap com vomitar. Després de treure-ho tot, de buidar-se completament, cal anar netejant la taula i veure amb perspectiva què és el que és necessari que es quedi i què és mediocre i demana ser esborrat. No és feina fàcil, de forma que altra vegada la correcció pura i dura queda en segon pla. A més, alguns, som matussers de mena, no ho podem evitar, per això necessitem una petita ajuda i no ens fa vergonya demanar-la. Per a la novel·la "Insensible", aquesta tasca ha vingut de la mà de Santi Campo, qui va ser el meu professor de llengua catalana ja fa molts anys. 

Santi Campo

Home compromès amb la societat, el país i la gent, Santi ha treballat tota la vida de docent, fins que el juny de l’any passat es va jubilar. El vaig conèixer a l’Institut Joanot Martorell, d’Esplugues de Llobregat; on sempre va destacar per ensenyar amb una metodologia especial que, a hores d’ara, veig que era d’avantguarda. Lluny de l’estil clàssic de docència, on el mestre queda per sobre dels alumnes, va saber donar a les classes un aire popular que motivava els discents, fent-los partícips i creant climes de debat per enriquir-los personalment.

Aquest estil que tenia de donar classes no era fortuït, sinó que sorgia del seu tarannà social. Santi ha estat sempre al costat de les classes treballadores, tant com a activista com a representant polític. Primer amb el PSUC i després amb ICV, el seu pas per la política ha sigut sempre per la via de l’esquerra, defensant la llibertat dels pobles i els drets dels més desafavorits. Vagi per endavant, sempre, la meva admiració per ell.