Molts lectors
creuen que la majoria d’obres literàries no passen per cap corrector. Aquesta
idea, que no sé d’on pot haver sortit, és perversa i, al meu entendre, fins i
tot surrealista.
Em veig capaç de
corregir la novel·la d’algú altre, de repassar un treball, un article, el que
sigui; per alguna cosa sóc filòleg. Però si parlem de les meves obres... ho
veig pràcticament impossible. I aquesta sensació, pel que es veu, és comú entre
molts escriptors.
Vol dir això que
no fem correccions del que escrivim? Al contrari, repassem els nostres textos
una i una altra vegada, retoquem i tornem a escriure; apuntem canvis,
modifiquem frases, intentem no perdre el guió... i tot això amb un dels dos
ulls mirant l’ortografia. És normal, doncs, que
al final acabem guerxos.
A E.Hemingway se
li atribueix la frase: “Escriu borratxo, edita sobri”. És una màxima que
m’encanta. Sempre he defensat que per escriure cal vomitar i que no tothom té
coses per vomitar ni sap com vomitar. Després de treure-ho tot, de buidar-se
completament, cal anar netejant la taula i veure amb perspectiva què és el que
és necessari que es quedi i què és mediocre i demana ser esborrat. No és feina
fàcil, de forma que altra vegada la correcció pura i dura queda en segon pla.
A més, alguns, som matussers de mena, no ho podem evitar, per això necessitem
una petita ajuda i no ens fa vergonya demanar-la. Per a la novel·la "Insensible", aquesta tasca
ha vingut de la mà de Santi Campo, qui va ser el meu professor de llengua
catalana ja fa molts anys.
Santi Campo
Home compromès amb la societat, el país i la gent, Santi ha treballat tota la vida de docent, fins que el juny de l’any passat es va jubilar. El vaig conèixer a l’Institut Joanot Martorell, d’Esplugues de Llobregat; on sempre va destacar per ensenyar amb una metodologia especial que, a hores d’ara, veig que era d’avantguarda. Lluny de l’estil clàssic de docència, on el mestre queda per sobre dels alumnes, va saber donar a les classes un aire popular que motivava els discents, fent-los partícips i creant climes de debat per enriquir-los personalment.
Aquest estil que
tenia de donar classes no era fortuït, sinó que sorgia del seu tarannà social.
Santi ha estat sempre al costat de les classes treballadores, tant com a
activista com a representant polític. Primer amb el PSUC i després amb ICV, el
seu pas per la política ha sigut sempre per la via de l’esquerra, defensant la
llibertat dels pobles i els drets dels més desafavorits. Vagi per endavant, sempre, la meva admiració per ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada