Entre músiques desconegudes, un cos volant per sobre de les muntanyes,
travessant tot el país per buscar els seus orígens. Tempesta amb pluja, vent i,
fins i tot, neu. La nit arriba i ell troba un bosc on refugiar-se. Sense llum,
sense ni una ànima més veritable que la seva.
És un home com tu, com jo, com tots nosaltres. Ha volat confonent els seus somnis.
Ha fugit en un intent errat, no conscient, de trobar solucions a problemes tan
quotidians com els que pot tenir el veí de dalt, o el de baix.
Sembla tan proper, pareix tan dèbil. Tremola de fred. Es protegeix com pot
de l’aigua que rellisca per les branques dels pins gegants. Assegut, amb els
braços s’agafa les cames, es col·loca el cap entre els genolls i... tanca els
ulls. No espera que passi res de nou. Té tanta por del que li pugui passar que
la seva maleïda situació li sembla glòria. Seguirà amb el cul mullat, l’esquena
xopa i el cor encongit, mentre pensi com va arribar aquí:
“No me satisfacía nada de lo que hacía,
no deseaba nada de lo que esperaba;
entre sollozos y pequeños desvanecimientos
la vida contaba su paso sin pedirme permiso.
Fue una espera de tan largo presagio
que, mientras escribía mi fúnebre pensamiento,
vi al hombre que no fui, que no quise,
que entre aplausos mundanos
se alejaba de ese extraño camino
que el agua inundaba.
Dejó la vida de ser un juego, cuando supimos el
final”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada