Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de creure

Una fosca nit, sense llum ni so, una ventada va tancar la porta de cop. Aquell moviment va provocar un soroll eixordador, després vingué el silenci i, sense res a escoltar, vaig sentir la seva veu.

"Per culpa teva he deixat de creure en l'amor".

Tot seguit, com si estigués enmig d'un combat mortal entre grecs i troians, el meu camp visual va enfosquir per por. "Creure?

Però si segur que ella ha sentit més amor del que pugui sentir cap més humà" - vaig pensar mentre tancava el fastuós taüt que havien preparat per al meu enterrament.