M'he despertat tot humit, trempat, excitat.
Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte
involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva
innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu
veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són
importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana,
normal, com la teva, la meva, totes.
Mireu que per aquí passava una llarga llista
de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més
que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes
femenines.
Jo les he vist, les he olorat, les he tocat.
Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes
tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la
meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo
a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No
treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del
carrer de Baix.
Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint
un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig.
No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt
una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut,
recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult
que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en
primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de
Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la
porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot.
Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la
mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva
banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del
meu balcó...
Eren tantes noies que no puc recordar com
eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les
mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix.
Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que
aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang,
tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a
una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles
van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina
meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo
mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer
els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es
volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en
tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la
roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia
concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.
Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis
diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc
espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves
neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si
tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i
després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de
grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una
rentadora buida i roba per tacar de sang.
M'he despertat tot excitat.
