Relat del cavall

L'home i el cavall navegaven entre rius secs. No era diumenge, però feia fred. Algú havia llençat un roc tan fort que els ocells havien fugit esperitats. No tingueu por, els rocs no tenen foc si no són lava.

Va arribar el març després de l'abril, i els ocells tornaven a venir. Esperaven el roc i, quan el veien, s'escapaven altre cop.

 

Com en tota faula, els animals desitjaven tenir un paper moralitzador, així que retornaven al seu origen sense pensar-s'ho dues vegades. Algun dia, creien, el roc faria quelcom diferent i, així, ells aprendrien algun fet que els marcaria tota la vida. Aquest dia, però, no venia. Els ocells van envellir anant i venint sempre d'un lloc a un altre. I el roc va continuar el seu llançament periòdic.

 

La mort arriba per a tothom. Sigui primavera o volis alt. La mort els va atrapar i els ocells romangueren estirats a terra, amb els ulls brillants i les plomes somortes. El roc va tornar a sortir disparat directament cap a les aus i, per fi, quan elles van sortir volant a causa de l'impacte; ell va trobar el seu lloc al món.

Relat de l'àliga

No és coincidència que l'àliga voli alt per acabar sobrevolant la plana baixa. Aquell camí que fan les aus el fem nosaltres, els humans. Estrenem experiències i vivències; ens arrelem a indrets salvatges, que no són nostres, però que passen a ser-ho quan els vivim intensament. Vincle a partir d'imatges, de moments viscuts, que només es poden esborrar si els tornes a viure d'altra manera. 

Platges, rius, camins i gorgs; hotels, vehicles i música. Accions i paraules. Verbs. Suor, fred i calor.

No és coincidència que les persones tornin als paratges on han viscut alt, per baixar-los a altres terres i esborrar-los de la memòria.

Relat de pobles

Quan les orenetes emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de refugiar-se als seus nius.

És la vida que torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat, marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer. 

Relat de finalitzacions

Semblava que sí, que s'havia acabat el partit. Havien xiulat el final d'aquell encontre i cap dels dos havia guanyat. Ningú veia l'àrbitre, però tots haurien escoltat el so del xiulet en el moment final.

Els dos equips es van retirar, camí del vestidor, sense passar pel mig del camp i fer el clàssic intercanvi de salutacions. Cadascú es va recloure al seu santuari.

Els capitans d'ambdós equips no es mostraven gens segurs de com havien afrontat aquella situació. Jugades complicades i moviments d'estratègia que havien fallat. Però, no els preocupava tant el resultat, que desconeixien completament, com el moment final del matx.

Els dos entrenadors van actuar de la mateixa manera; com un calc perfecte, van entrar a al vestidor per animar cada un dels jugadors. Copets a l'espatlla, quatre paraules engrescadores i un discurs final; curt però concís: "El partit s'ha acabat? Potser sí, jo no ho sé, però el que està clar és que nosaltres l'hem jugat".

Relat de connexions

El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.

Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades... 

Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.

Relat de dubitatius

Després de fer un llarg sospir; diu: "D'acord, tiro la tovallola". El Jan tanca l'ordinador i marxa de casa seva. No mira per la finestra, no mira al seu voltant. Marxa ell sol. "Per què no ho hauria de fer?" es pregunta quan creua el carrer. 

No s'ha cansat, però no vol molestar. Segur que l'ocell que el venia a rebre cada dia deu parar a algun altre niu. "És un ocell, ha de ser lliure! Ho haig de respectar" es repeteix mentre trepitja els característics panots de la ciutat. "Són flors?" Es qüestiona.

De lluny es mira l'edifici on viu. S'ha deixat la finestra oberta. No sap si tornar i tancar-la. Es queda dubitatiu i, per culpa de la distracció, ensopega amb un home. "No mires  per on camines?" li espatega. Ell no sent el que li pregunta. L'única qüestió que té al cap és si cal tornar a casa o no. Decideix que no escull res. Tria no triar. Té clar que l'ocell ja no vindrà més per aquella finestra, i tampoc té ganes que se li col·lin altres aus. 

"Els animals voladors sempre van més enllà. Són tan lliures... la seva llibertat és el seu encant! Si ara paren a d'altres finestres, faran feliç a una altra gent". -Pensa això, com pensa tantes altres coses, sense estar segur del que pensa.

Relat de passerells

Aquesta nit la lluna vigila tot moviment circular i perpendicular que es produeix als carrers de la ciutat. Des de dalt  de tot observa amb deteniment com les fitxes es mouen de blanc en blanc.

El guardià de la finestra vetlla perquè les ànimes perdudes trobin el camí de casa. No és feina fàcil. Es distreu sovint escoltant com la picardona no para de parlar amb el passerell. No cal saber-ne molt d'aus per conèixer la història d'Àustria o d'Austràlia. Total, es tracta d'un joc de daus i, per tant, mai se sap quin número sortirà.

De nit, totes les ombres desapareixen. No compta la història d'aquells que no van dir res. No s'escriu sobre el no-res. Quin món més fantàstic pot creure amb res? Hem de creure en tot. Ni que no existeixi. Hem de beure'ns-ho tot, ni que no n'hi hagi. És el so dels ocells banalitzant sobre la vida. És la cançó d'estiu que sona a l'hivern. El gelat que es desfà a ple sol. La trompeta que sona a orelles d'un sord. El cel blau davant del cec. El vaixell d'Ulisses sense mar. El somni dels morts. La mort dels somnis.

Relat de picardones

No sabia parlar francès, deia. Però parlava pels descosits. Ell se la mirava, com qui es mira els ocells que canten sobre els arbres. La distància entre les aus i el despatx on ell escrivia no passava del metre. Això sí, a fora feia fred, molt de fred. Tant era el fred que feia que ell no gosava obrir la finestra. Se'n moria de ganes, perquè veia aquells ocellets cantant; tant a prop, tant lluny.

A dins de casa feia calor, havia posat el radiador a la màxima potència només arribar; ara notava les conseqüències. Tenia les orelles vermelles, les mans tremoloses, tot ell era un nervi mentre premia les tecles.

Ja ho diuen, els canvis de temperatura no són bons, ni per els ocells ni per els humans, però ell se la mirava, com qui es mira la picardona desorientada des del seu despatx solitari.