Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat del fusell

Llença una moneda enlaire i espera que caigui.
Caurà d’un dels dos costats.
Segur.
La sort triarà l’humor
o la tristesa:
els teus embats.

Fes rodar un llapis sobre un pla.
S’aturarà en un punt donat.
Segur.
El destí escollirà si riure
o plorar:
els teus atacs.

Atura el rellotge abans que arribi a deu.
Citarà un número atrapat.
Segur.
El fat elegirà el somriure
o la llàgrima:
els teus rampells.

Prepara el canó de mà mig carregat.
Dispararà bala o aire esfumat.
Segur.
L’atzar decidirà la vida
o la mort:
els teus llampecs.

Sorda és l’espera
davant del fusell
quan no saps
si dispares
o reps.

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.

Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.

Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?

Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.

En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.

Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.

Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

Relat del viatjant

Laica era una gossa sense amo. Va viatjar sense saber on anava. La van enganyar. Ella era un gos, no un home. Només aquest últim és capaç de fer tot per destruir-se. Les agulles del temps, la velocitat de la gravetat, la força del cop. Mira per la finestra, mira aquell món llunyà i tranquil; tan ple d’aigua i de vida. Com pot ser que estigui aquí? Navegant entre la lluna i el sol? Com he pogut acabar sense aire mirant una estrella? 

Aquí a la nau no hi ha espai per a tanta gent, som jo i jo, des que van morir tots els altres. Un astronauta abandonat a la sort orbital, vaig sentir per la ràdio. La sort orbital no existeix. M’hagués agradat contestar aquella absurditat amb totes les meves forces. Però no pot ser. Aquí no hi ha sortida, ni de veu, ni d’idea. Només jo i jo. I aquest mirall que m’acompanya sempre que em vull negar. 

La porta està tancada amb la clau de seguretat. Cada cop em queden menys forces, cada cop en tinc més per enviar-ho tot a rodar. Gira i gira la nau i jo m’allunyo de tothom a qui m’estimo. Diran que l’atzar va jugar un paper important. No els podré dir que no. No els podré negar l’assertivitat. Però encara em queda el meu últim gest. I no és seguir escoltant els Jayhawks mentre ploro la distància sense retorn.

Intento imaginar com deu ser la vida allà, al planeta blau, a l’asteroide B-612, a la lluna blanca, l’estrella màgica. Intento pensar... per què un astronauta? Per què no un fuster? M’hauria clavat a la creu igualment, però no ho hauria fet tan lluny com fins ara.

Se senten els àngels allà dalt al cel? Recordo com m’ho preguntaven els noiets del barri. Recordo pensar per dins: els àngels els teniu a la terra, i no els hi feu ni cas. Jo ho sabia, jo els coneixia. N’hi ha molts d’àngels, moltíssims, tots escampats per la Terra. Cadascú té el seu. Amb aquella mirada que diu que no se separarà de tu, que farà el que sigui per estar al teu costat. Jo ho sabia, i jo vaig marxar. Ells no ho sabien, pobres; però els tenien al costat.

La soga no serviria aquí a dalt, la manca de gravetat no permet que em talli el cap. La porta, però, és la meva sortida triomfal. Ningú no podrà ajudar-me a obrir-la, mes hi hauria tanta gent que l’obriria per mi, que caldrà fer-ne un moment especial.

Gira i gira la nau, esperant que giri i giri la comporta. Sortiré per girar i girar sense aire, resultat d’haver-lo robat a qui tant he estimat.

Relat del manual

Manual del bon escriptor, versió segle XXI, redecorat amb condons a tutti pleni i una cançó fúnebre de fons. No apte per a menors, ni per a estudiosos de les bones arts. Només és comprensible pels homenets que es pinten la cara de blanc i porten sabates vuit talles més grans.

Comença la història del manual molt temps enrere, gairebé tant enrere com endavant. Situats en un local on es reuneixen frikis i llegeixen obres inèdites, seves, absolutament desastroses. Aprofiten el moment per llepar-se els cossos. Es despullen i s’unten amb nata. Ho fan periòdicament, així no s’obliden de les seves cares ni de les seves parts més íntimes. Es tenen totalment controlats i es divideixen per jerarquies segons qui coneix qui. Qui digui una sola paraula negativa és expulsat! Aquí sona una melodia misteriosa, que no s’enganxa al paper on escric i, per això, ha desaparegut.

Després de cada reunió, cal fer la bola per internet, comentant tots els blocs que coneix. No se’n deixa ni un. És clar que si algun dia es proposés aprimar-se ho aconseguiria, és constant i tenaç. En tots els seus posts, posa sabó i més sabó. Es podria fer un anunci de sabó de rentaplats, amb l’espuma sortint per fora de la màquina, amb les bombolles inundant una casa qualsevol.

Truquen al timbre del seu pis, deixen una nota a la porta, és Zeus que envia un senyal. Cal anar a tots els saraos, no se’n pot perdre ni un. Cada cop els frikis que veu són de més alta volada, ep, però frikis també, of course! Sopars, berenars, el que sigui! L’objectiu segueix clar, amagat, però clar. I el camí el marca el bon manual, que segueix a la perfecció, com si l’hagués escrit ell.

Parla, es fa fotos, parla, es torna a fer fotos. La xarxa bull com la cassola al forn. Ai no, no inclourem cites dignes en un moment tan immerescut. Però de tant parlar, de tant fer-se fotos; a poc a poc es torna imprescindible. Tots els actes el requereixen. Comença a estar molt sol·licitat. Comença a no donar a l’abast, però fa el que sigui i, a més, ho explica, ell ho donarà tot, ho farà tot... pels seus fans!

De tant sembrar... algun fruit ha d’arribar. I arriba en forma d’espavilat. Algú, no direm qui, veu en ell un filó. Aquest fet no ens estranya gens ni mica, ni a nosaltres ni als Déus que observen l’escena des d’un sofà de cuir gastat. Tothom el coneix, és igual com escrigui, el seu nom ja està fet. Contractat! Fes qualsevol cosa, total, segur que ho fas bé.

I així ho fa, amb uns centímetres de més, amb la vergonya de qui no en té, compleix l’encàrrec i abans d’acabar la seva obra... ja té portada i tot! Quina glòria, quins llorers, vigileu somnis daurats, que vénen amb cotxes descapotables i pirotècnia musical.

Finalment, un conjunt de papers tacats per lletres surten a la llum. Està bé, no està pas malament. Però Déu reparteix a tort i a dret, i les expectatives no són les esperades... La televisió enganya molt, però ell insisteix. Cal moure’s més! Fotos, més fotos! Flash a la cara! Selfie! Facebook! Perspicàcia i constància, molta constància.

Val a dir, però, que canvia de tàctica. Ho fa amb el mateix sentit, encara que ara no vol sentir a parlar de frikis, ni que siguin d’alta volada, ara només vol escriptors, dels bons (dels reconeguts, vaja, que no és el mateix) i al mig de la cuina hi posa també editors. I es declara en vaga de fam en contra del món. I renega del que l’ha fet créixer i, sense saber-ho, desprestigia el seu propi camí. Ell vol jugar a primera divisió!

Esdevenen aleshores històries ensucrades amb editors de tota mena. Cada dia un de diferent, per anar provant sort. A ningú no se li escapa que si vols vendre pomes, millor que tothom conegui les pomes. I a ell, que és una poma, el coneix molta gent!

Relat de ganes

Quan un no té ganes de fer res,

les desil·lusions l’omplen

fins al punt de tenir els ulls negats

de llàgrimes que no troben a on caure

ni a on morir.

L’arena llisca veloçment per

l’embut del temps furient,

esvaït, esfumat;

per on es colla tot el que passa

i tot el que es cola.

No cavalca el genet

ni amb forces ni sense elles,

quan darrere seu la daga

li pentina la cabellera.

Tornaran a volar les orenetes

amunt i avall com les nostres vides,

amagades de la por del futur

i de l’oblit del present,

arraconades mentre el fred ens gela

el cor i les llàgrimes que ja no cauen

segades per una vida sense somnis.

Relat de sorts

Quan li faltaven les paraules, mirava el cel. Quan li faltava el menjar, tancava els ulls. Els veïns van ensenyar-li que, per ser bon noi, calia suplicar les coses. Ell ho feia, era obedient. Els hi dedicava un bon somriure i els hi prometia que es portaria bé. De nit no feia soroll, orinava directament al clavegueram, no embrutava ni les parets ni el seu banc.  El seu ordre i la seva neteja immaculada eren les normes no exigides que li havien imposat els seus amos.

Va succeir ja fa molts anys, quan una nit de maig, després de beure’s una ampolla sencera de ron, va ensopegar amb el seu cap. Un moment fortuït. Un destí ple de mala sort. Un desig que no es desitja a ningú. Els dos anaven torrats, però ell més. No va contenir-se, va alliberar-se de l’esclavitud laboral a la que estava sotmès cada dia. Ho va fer sense embuts, dedicant-li quatre insults, una escopinada i un cop de puny final.

El resultat no es compte amb el número de dents que va perdre el seu cap, sinó amb la bronca i la humiliació que va rebre al dia següent a la feina. Tot semblava, però, que el correctiu s’aturaria aquí. Res més lluny de la realitat. Una carta. Una capsa amb les seves pertinences. La seva dona plorant. I una depressió de cavall. Durant un mes, el clima a casa va ser infernal. Ella el culpava a ell. Ell culpava la sort. La sort no era res.

Aviat la solitud, el banc, les papereres, les mantes estripades, els pantalons bruts, els cabells plens de ronya. La resta per explicar és només la història d’un súbdit, que abaixa el cap per demanar caritat.

Relat de consciències

Em sento privilegiat d'haver-te vist fora del cavall de Troia. Aquella nit, quan la lluna encara no era plena i tu no feies petons, et recordo viatjant entre els murs de la consciència. Com si estiguéssim en un teatre burlesc, experimentaves amb la raó i el seny. Abandonaves la civilització i feies fora l'autoritat que sempre ens castiga quan traspassem les normes de la societat.

Et recordo amb les mans plenes de formatge, brutes com mai les havies tingut; te les duies a la boca per assaborir-ne el gust làctic maternal. Ho feies amb tanta mala sort que t'embrutaves encara més els llavis i la cara. Els teus ulls dequeien i no tenies força per poder-los obrir i veure què passava. A poc a poc, segons recordo, la teva cara s'anava xuclant. Com si algú pogués extreure tota la vida que amaguen les teves pells facials. Et quedaves sense la brillantor dels vius i, per moments, semblaves morta. En part ho eres, perquè no vivies com tenim entesa la vida. Navegaves per altres mons, sense tenir control sobre les teves accions. Ni tan sols et calia beure vi, ni tan sols havies de forçar el pas al descontrol. Ja feia estona que no eres tu, sinó que eres l'origen de tu. T'havies netejat de tot allò que, durant anys i anys d'aprenentatge, havia aconseguit modular el teu aspecte, el teu gust, el teu parlar, el teu viure.

Cap viatge és gratis, però tots els que es fan permeten veure més enllà de la punta del nas.

Relat d'infortunis

Dimarts per la tarda. Fa un fred que pela. La Mercè recull, com cada dia, el seu fill de l'escola. Viu molt a prop i treballa només de matins. Així que aquesta escena és molt habitual en la seva vida. Aquest cop, però, a més de recollir el seu fill, també recollirà el fill d'uns amics de la família.

En sortir de l'escola li demanen anar a jugar, però el vent és fort i les temperatures baixes; així que la mare els nega aquest permís i els obliga a anar cap a casa. De camí els nens estan esvarats, s'estimen molt i quan estan junts tenen una complicitat única que els fa embogir per gaudir la vida al màxim.

Es tal el descontrol que a la mare se li escapen de les mans. Marxen corrent i rient. Ensopeguen amb una fusta i cauen al terra, saltant de la vorera a la calçada. Passa tot molt ràpid. La mare crida i corre immediatament darrere d'ells. No evita ni l'ensopegada ni la caiguda, tan sols té temps per agafar un d'ells dos, abans no passi el bus i els esclafi.

Ha de triar. Ha d'escollir. Diuen que hi ha dues maneres de reaccionar, la cerebral i la espinal. La segona és més ràpida que la primera, però també és menys racional; sorgeix de l'impuls creat pels antecedents vitals. Si la mare opta pel fill, haurà pensat amb la raó, obeint el judici natural. Si la mare opta pel fill de l'amic, ho farà en veure en ell el seu pare, el seu amant. 

Qui sap si passa o no passa. Aquí o allà. En l'imaginari de tanta gent que no viu al mateix món.