Relat de Plim

Menjàvem pa amb vi i sucre,
bevíem Plim.
Plim!
Aquella dolçor als llavis
que no trobàvem a la capital
ens embogia
com als adults la ratafia.

L’olor de llenya ens atrapava
en baixar del cotxe.
Caixes de mimoses plenes,
cartró, plàstic i tot el sucre
escapant per les mans.

Hores de ping-pong,
bicicleta fins a la piscina,
jocs de taula vora el foc.
Ai, quan pujàvem a la Mussara!
Avions que passen a ras,
un pixumet sobre el foc candent,
què bones les costelles,
i aquells ronyons que les acompanyen.

Els cotxes eren vells,
el bar era ple de gom a gom:
que juga el Barça!
I tothom a fer el gin-tònic
o a obrir el cava si guanyava.

A darrere s’hi jugava a billar,
però més enllà teníem
el nostre espai,
secret, amagat…
era nostre, totalment nostre;
però ja no recordo qui érem nosaltres.

Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui

no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.

Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà

en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

Relat del 2222

Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:

-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.

-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.

-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…

-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:

-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 

m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:

Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:

-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.

-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.

-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?

-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.

-Mira la paret de davant i digues què veus.

-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.

-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.

-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.

-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.

-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:

-Amor.

-Amor.

-Hem viscut tots aquests anys…

-Sí…

-Ara ens toca morir.

Relat de pedalar

Tres homes asseguts en tres bicicletes. Pedalen i pedalen. No miren els costats, només miren endavant. No suen massa, perquè tampoc fan molt d'esforç. Són tres joves que no avancen. Davant seu una reixa, molt alta, però molt flexible; si poguessin tocar-la, la tombarien, però com no avancen, no la toquen i, per tant, no la tomben.

De tant en quan es miren, però no es diuen res, semblen resignats a acceptar la situació que tenen. Cap d'ells crida ni protesta, al contrari, es distreuen amb qualsevol cosa, un mòbil, una polsera o mirant el no-res.

Per darrere seu passa un home gran, d'uns vuitanta anys, se'ls mira; els critica. Està segur que podrien fer més, com a mínim: pedalar més ràpid. Ells no se l'escolten, però si ho fessin, li dirien que no tenen futur perquè les rodes no els fan avançar, per molt que pedalin; a més, la reixa els priva d'avançar; però, això sí, els deixa veure què hi ha més enllà. Un espai només usat per uns quants, els escollits.

Els tres homes joves pedalen sobre unes bicis del bicing, estan ancorades. Sense targeta no hi ha moviment, sense moviment no avancen; si no avancen, només pedalen.