Quan la nit ha vingut a buscar-me, he encès el llum; però, sense saber-ho, ho he apagat tot. El castell s’ha quedat a les fosques, mancat de la il·luminació
natural que poden donar les esperances.
Escales amunt, escales avall; he navegat a palpentes, tocant tot allò que
no veia, sentint tot el que tocava. Finalment, abans del tro, he trobat la teva
mà. M’he sentit reconfortat i he respirat profundament. Res no pot donar més
caliu que una mà amiga, propera, fiable. No m’ha importat estar dins d’un
ambient obscur, la teva mà m’ha servit de guia. El teu anell, que anys enrere
brillava tant, el percebia amb la mateixa intensitat que sempre, ben enganxat
al dit. La teva pell, arrugada pel pas destructor del temps, s’enganxava a la
meva. Hem estat tan units en la penombra que no volia que, sota cap
circumstància, tornés a esdevenir clar. Però els pensaments van per un costat i
les accions per un altre. Jo t’agafava la mà, respirava tranquil, fins que algú
ha obert els llums i he pogut veure com de tu només en quedava una extremitat.
Pètals de roses per terra, com gotes de sang penjant del teu braç; el color
morat de la teva pell; l’angoixa del moment. He volgut deixar-te anar, tirar
per terra aquells dits erts, separar-me de tu. Però la tristor, la venjança i l’odi
de l’assassí no pot alliberar-se mai de la culpa cristiana.
