Relat d'eixams

Una remor infinita pertorba la pau de les calmades flors urbanes. Un eixam d’abelles ha marxat del bosc i entra, ara mateix, a la ciutat del riu. Xoquen, per moments, dues sensacions diferents. Inseguretat per part d’unes; desesperació per part de les altres.

La bonior ensordeix el soroll espantós que creen els cotxes amunt i avall travessant el Pont de la Torre. Clàxons que no troben el seu pit-pit, crits de conductors que no encontren els seus renecs. Sembla que algú li hagi robat la veu a la ciutat dels punks. Nens estirats als jardins que miren com entren els insectes en munió. Riuen i ho comenten. Un d’ells s’adona de què les abelles mostren un rostre desfigurat, ple de paüra. Cal fixar-se molt bé, són petites i tothom els hi té por. Però si s’observa amb deteniment es poden veure unes cares tristes, on es dibuixen històries terrorífiques creades per on han passat. És la petjada de la vida del que sobreviu.

Però al costat del riu les plantes no volen veure res de nou. Viuen tranquil·les, amb el seu fum contaminant. Tot allò que ve de lluny els hi provoca estrès i indignació. Són els jardins de sa majestat que, des del seu balcó, criden i exclamen igual que defequen.

Relat de mísers

Li agradaria pensar en un món on les dues cares de la moneda estiguessin foses a foc roent. Sota la llum de la nit pensa en la llunyania dels records. Fa molts anys que vaga pels carrers de la ciutat que el va acollir. Encara té present aquell primer dia a la urbs, les mirades dels nous veïns, el menyspreu dels residents, les corredisses davant d’aquell home de la porra. Es va amagar en un lloc fosc, brut, llefiscós, ple de les restes de cada una de les cases que li donaven la benvinguda. Tothom en va tenir per a ell. Hi havia defecacions, pixums, restes de menjar, compreses. Ell no es podia moure. Qualsevol pas en fals hagués truncat aquell camí que, per fi, semblava arribar a la meta. Quina meta! Una meta fastigosa que li deixava les mans llardoses. No podia rascar-se els ulls, no podia plorar, no podia decaure. El tuf era tan fort que per moments desitjava sortir d’aquell pou infernal, però a la ment tenia els últims dos anys plens de misèria a la seva terra natal, aquell llarg camí pel desert, els ulls en blanc del seu amic mort en plena travessia, l’asfalt tocant la pell a cada salt del camió. No acceptaria una derrota, no hi havia temps per la rendició. Era un tros de merda més dins de la capital. Ho era i ho és. Amb orgull de qui deixa un passat trist i arriscat per accedir a un món míser ple de promeses falses. L’escenari és ple d’actors secundaris, només un és el principal, porta un vestit llarg i du el nom de Vergonya humana.