Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.
El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.
Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.
El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.
Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.
Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.
dissabte, 31 d’octubre de 2020
Relat del arlequins
dijous, 29 d’octubre de 2020
Relat del mugró
Cap a on vas mugró satinat?
T'ix el cuc a poc a poc
pel forat que havia d'alletar?
Desapreixen els pèls de l'entrecuix
ensangonat quan, sense pietat,
els arrenco,
els extirpo,
els succiono,
els xuclo...
amb les dents com ho faria,
si pogués, la fera enrabiada
amb el cor de la seva estimada.
Tens el cos morat.
Dels cops que t'han donat
n'has fet escuts de saliva.
Gasta les llàgrimes negres d'oliva
podrida,
xafada,
deprimida,
esgotada,
trista...
com et mostraves a l'albada.
Les hores són agulles clavant-se
en braços nus a l'espera
de la sangonera que afila
les dents,
les urpes,
les mans,
les navalles
del crepuscle hivernal,
enlluernat del verd de la lluna
que muda de color celestial.
dilluns, 26 d’octubre de 2020
Relat dels xiprers
Suposo que la distància entre aquí i allà
es resumeix: que no n’hi ha.
No esperen xiprers en un bell camí de muntanya.
Calla, calla,
petita no diguis res,
que som en processó,
el poble és de dol
mentre dorm amb els ulls oberts.
Aviat et miro com si fos jo, ajagut sobre l’asfalt
aquí a dalt del campanar no hi ha vies
quan dormies i ens vam oblidar dels homes més soferts.
Seguirem esperant saber què passarà,
per si de cas m’adormiré escoltant el remor
de la ciutat buida,
dels cotxes que han decidit no passar,
dels arbres que per mi parlen
amb les cotorres que tot sovint s’espanten.
Són tan bells els silencis que els destorbo
amb la música que no trobarem
a l’hora final,
en aquell moment
dels nostres amics deixant-nos la mà,
de les nostres mans tremolant de por,
de les nostres pors absorbint el cos.
Els cossos jauen per sempre més
en la inexistència humana;
el record, però, l’esborrarem
amb la misèria ufana.
dissabte, 24 d’octubre de 2020
Relat de la muntanya
Si jo pogués pujar a la muntanya i no trobés les restes de mi,
de tu, de tot allò que se’ns va menjar
mentre devoràvem el nostre dinar,
el que cuinaves sapastrament,
el que fos… una mica de màgia, si us plau.
T’ho suplico, treu les ganes, aparta els crits,
evita tot allò que els pins no poden cremar.
Si jo pogués viatjar sense haver de trepitjar el cotxe
en el que, desgraciadament, o no,
el teu cos s’ha untat de mercuri a base de suor externa,
líquida, podrida,
hi hauria nois nous al poble en fila.
No els segueixis. Segueix-los.
Diàleg absurd, hi ha massa gent esperant la meva mort.
Allà dalt, on jèiem fent la migdiada,
s’ubiquen les nostres ombres
sota el pinar que ens va sentir gemegar.
Allà dalt, on les rodes punxen
per creure’s amb permís d’apropar-se a Déu,
he vist més serenor que en tot l’infern
cremant els coixins a crits.
Busca’m altre cop entre herbes naturals,
no em portis més lluny dels meus sentiments
animals i vitals.
Som carn menjada sota les ungles,
esgarrapades, ferides i morats.
Què dirà la teva mare? No ho dirà la meva.
Cerca les mentides, teves i meves,
troba l’esperit de tot el que es va trencar.
Verd com les fulles, marró com els troncs,
gris com les pedres;
l’ascenció és tan diürna
que no s’escapen les llàgrimes quan ens odiem.
He vist aquesta escena tantes vegades
que conec la teva interpretació, vella joveneta,
índia astròloga, trilera de jocs moderns.
M’he fet un lloc sense aire,
no necessito ni aigua ni foc ni vent,
només un alè, un alè més meu que teu;
creu-me, pell de cuir, aquesta guerra no és teva;
fa temps que vas morir,
quan sota les pedres deies que eres meva
però sobre l’asfalt a tots et vas oferir.
Sovint la gent perdona una o dues vegades.
Malgrat els enganys, els amants senten i viuen
sota els paranys de tornar a viure afanys,
però tota pedra té un límit
quan la trenques en l’infinit.
divendres, 23 d’octubre de 2020
Relat de la plaça
Hi havia nois esperant-me a la plaça de l'església,
jo sempre duia una pilota gastada i suàvem
fins que ens cridaven per anar a rebre l'hòstia amada.
Cada dijous hi tornava, hi tornava
No vaig fer amics. Si els vaig fer els vaig oblidar.
Oblidar-se dels amics és beure un gin sense alcohol.
Recordo el mossèn rebent-me,
després de fer una llarga cua desplaent.
Amb els anys he après que el silenci és el pal més dur,
però també ens acompanya en la tranquil·litat del temps madur.
Ara, quan condueixes al límit i Déu em ve a trobar,
penso en aquella absència de paraules gastades,
retorno a la fila de l'eucaristia i em permeto,
amb luxúria -si es pot dir-,
ser aquell nen que imagina com fugir d'allà:
Sense poder somriure, sense poder plorar;
tinc ganes d'explotar i no viure el demà.
Sé que mirar-te serà caure altre cop dins del vi sagrat,
sé que parlar-te encetarà el crim organitzat
entre el llom i la cuixa roent.
Dona'm el pa celestial, deixa'm a l'exili
de qui ha triat ser laic per sempre més.
No crec en les santes escriptures,
no hi crec perquè totes les llegeixo del revés.
dilluns, 19 d’octubre de 2020
Relat de plena
que no tapen ni un bri de la teva pell
bruna de rebre el sol etern;
agafes la copa com agafes
el membre que no vols deixar anar.
sense conèixer les set nafres
sagnants que et fan més religiosa
del que et pots imaginar.
Tens un Credo i el segueixes,
tens una bíblia i la llegeixes,
tens una ermita i la visites;
cap d'aquests llocs llueix la creu
que deuria dur un emplaçament
sagrat com el teu cos, nu,
exposat als quatre vents de la tempesta
que és el meu cos, nu,
demanant carn sobre carn
per viure el moment per davant del demà.
sobre els cossos arreplegats
en un racó de l'ample llit,
fet petit per anhel de juntar-se
com aigua i aire en humida nit.
diumenge, 18 d’octubre de 2020
Relat dels peus
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.
dissabte, 17 d’octubre de 2020
Relat de voler
divendres, 16 d’octubre de 2020
Relat pouat
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.
Provo de viure a cops de destral,
tallant-me les mans si cal
en un paradís merdós.
Digues, hi ha res per beure quan,
amb la boca seca,
s'acaba la set matinal?
Sense daus ni ganivets es fa, ara,
difícil jugar a la vida que mor;
mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.
En aquesta plana no hi ha sotracs
per qui plorar, per qui cridar.
Pols als ulls i sense sang al cor.
Serà un minut etern, allà dalt del turó,
albirant els corbs sobre la figuera,
serà una hora infinita esperant els dracs.
Vaig obviar la paraula dels Déus,
em castiguen, m'obliguen
a la desídia dins la foguera.