Relat de la plaça

De petit anava a missa i recitava el Credo amb cara grisa.
Hi havia nois esperant-me a la plaça de l'església,
jo sempre duia una pilota gastada i suàvem
fins que ens cridaven per anar a rebre l'hòstia amada.

Cada dijous hi tornava, hi tornava 

com qui torna al retorn que no s'acaba.

Aquella placeta amb el seu gran arbre,

aquell campanar vigilant el nostre camp.

Cada dijous em sentia més petit per rebre Déu i el seu far.

No vaig fer amics. Si els vaig fer els vaig oblidar.
Oblidar-se dels amics és beure un gin sense alcohol.

Recordo el mossèn rebent-me,
després de fer una llarga cua desplaent.

No sabia mai què dir-li, 

i tantes coses que tenia per dir!
Amb els anys he après que el silenci és el pal més dur,
però també ens acompanya en la tranquil·litat del temps madur.

Ara, quan condueixes al límit i Déu em ve a trobar,
penso en aquella absència de paraules gastades,
retorno a la fila de l'eucaristia i em permeto,
amb luxúria -si es pot dir-,
ser aquell nen que imagina com fugir d'allà:
Sense poder somriure, sense poder plorar;
tinc ganes d'explotar i no viure el demà.

Sé que mirar-te serà caure altre cop dins del vi sagrat,
sé que parlar-te encetarà el crim organitzat
entre el llom i la cuixa roent.

Dona'm el pa celestial, deixa'm a l'exili
de qui ha triat ser laic per sempre més.
No crec en les santes escriptures,
no hi crec perquè totes les llegeixo del revés.