Relat del rosari

A so de quarts de sis, les campanes demanen un crepuscle silenciós, però amb records d'orenetes sortint del niu  per saludar les primeres mirades curioses dels finestrons. No són moltes, ni les orenetes ni les mirades, tampoc les campanades; però semblen suficients com perquè ella es desvetlli i aixequi la mirada.

Al seu costat, com cada matí, jeu l'home brut que per la nit se l'ha fet seva a la força. Les primeres nàusees matutines demanen sortida amb arcades profundes. Allarga el braç i busca per sota el llit el cubell que hi guarda per les emergències diàries. L'agafa amb força i se'l du a ras de boca. Tot fora. Gairebé no sopa mai, ja sap que pel matí ho traurà tot. Respira profundament, esbufegant. Es neteja els llavis amb els llençols llardosos. Evita la mirada cap al costat, mou les cames al lateral i, després de deixar el cubell a terra, s'alça del llit.

A la tauleta hi ha una foto, no és de matrimoni, no és de família; són dues monges que curosament se la miren cada dia. Va col·locar aquella foto, de les monges del poble, per intentar que Déu l'ajudés cada dia. Deu estar massa ocupat, pensa.

En direcció al lavabo, mira el mirall i veu el reflex d'ell. La seva postura és perfecte per executar el seu somni més preuat. Ho pensa altre cop, com cada jorn, només li caldria anar a la cuina, agafar un ganivet, aprofitar el moment somnífer i executar el cop letal al bell mig d'un dels dos pulmons. Ho ha pensat tantes vegades que té clar que no li clavaria al cor, no deu tenir cor, és impossible, o el deu tenir tan petit que no el trobaria, fallaria i ell se n'adonaria.

És ara, doncs, enmig d'aquest sàdic pensament, que recorda el moment en què va conèixer el seu veritable amor: aquell que morí poc després de fer-li el primer petó. Sonava una cançó tradicional, eren les festes del poble, era estiu, talment, com ara. Comença a plorar, no a raig, ni amb sanglot, simplement amb el lliscament suau d'una gota densa que avança cara avall. S'eixuga els ulls feixucs, feixucs de tant esperar una vida normal, i corre cap a la cuina. Sense fer soroll obre els dos calaixos dels estris de cuina, compara ganivets i agafa el més llarg. 

Ho té clar, es vestirà de dol, com quan va assistir a la missa del seu enamorat, es col·locarà al costat del seu marit i resarà per sota del llavi. Ara ho fa. Ara és el moment. Però es tira enrere, no vol matar-lo així, seria massa covard, massa poca cosa. Ell ni se n'adonaria. Cal que es desperti, vol veure'l morir amb els ulls oberts. 

Fa un petit soroll amb la boca, res. Pica amb un peu el terra, suaument; res. Ara amb l'altre, més fort, res. Li dona una puntada al llit, es fa mal al peu, i res. Crida el nom del seu home, res. Amb compte de no clavar-li el ganivet, li dona un copet a la cara, res. Età nerviosa i li tremolen les mans, ja no està segura del que està fent, té por. Deixa el ganivet a la tauleta de nit. Usa les mans per moure-li la cara, res. Sacseja el seu marit, res. Li clava bufetades i res, res de res.

Per la finestra se sent la banda del poble, tornen de festa i els és igual que tothom dormi. Toquen a tot volum entre les queixes dels pocs veïns que surten als balcons. Ella sent la música i plora. El tancaran en un taüt sense que ella hagi pogut venjar-se. Haurà mort en tranquil·litat, somiant algun dels seus somnis absurds.

La vida és un rosari que es trenca, els grans dels quals surten disparats per tota l'habitació. El dia de l'alliberament no és el de la mare de Déu del Roser.

Relat de les abelles

On són les abelles que no pugen, ara,

per les faldilles de les monges reservades.

On són les abelles, ara que la mel és encetada.

No hi ha antenes que puguin amb el fred,

l’esglai, el crit, l’alè.

Demanen auxili agermanades

com porugues i angoixades,

Desfetes entre la sequedat de la terra,

es miren, s’ofeguen, s’odien,

com soldats que coneixen la mort a la gleva.

La reina se les mira, joiosa, ufana.

La seva altivesa les sorprèn.

Elles, tan minses, tantes, tan poca cosa.

A cop de destral tallaran els arbres,

a cop de falç segaran els camps,

a poc a poc bategaran el buit de l’infinit.

Només les que es perdin en la memòria,

les que recordin i s’oblidin

dels records imposats per la reina,

s’alçaran altre cop belles i fortes,

per la seva condició de dones i abelles.

Relat d'escarabats

Duia llenceria d'estampat lleopard. D'aquella que no se sap mai si és de rica, de meuca o de punk. Li havien posat tot just feia unes hores, després de pintar-li els llavis amb carmí roig i els ulls amb un blau cobalt. No vaig entendre mai si volien que semblés una bandera d'un país llunyà o si, per sorprendre'm, volien que algú es posés calent mirant-la.

No vaig col·laborar amb les preparacions de l'enterrament, però haig de confessar que veure-la allà al mig, tan arreglada, em va causar un benestar que feia dies que buscava. Recordo la música sonant, aquells violins de tercera categoria enfilant unes notes cap al cel llunyà, tot era inabastable per mi.

Van demanar-me que m'estigués quiet, que no digués res, que no fes cap estupidesa, però no em vaig poder contenir, va ser impossible. Era normal que succeís. Ella al mig de la capella. Els assistents mirant. Totes les mirades clavades en el seu bell cos. La seva silueta sense dissimular l'angoixa viscuda en el temps recent. No van gosar vestir-la, sabien que hauria sigut molt pitjor. No sé com el capellà va accedir a donar-li l'últim adéu en aquelles condicions; és el que té tenir bones influències en el món de la creu. Ella lluïa els quatre cabells mal posats i aquell conjunt que m'havia tornat boig anys enrere. Res més.

Era tot tan fràgil que quan vaig acostar-me, més d'un dels assistents va pensar que a mi també m'enterrarien. Res es contagia més ràpid que la tristesa. Va ser veure algú plorar i començar un gemec gegant que ningú podia aturar. Els músics, que ni ens coneixien, van desafinar més que mai, se saltaven les notes i no en donaven una del dret, va ser tan espantós el concert que vaig haver de demanar que paressin. Els hi vaig donar permís perquè ploressin, perquè es traguessin els mocs que els hi penjaven del nas. Després van seguir amb la processó. Tot ha d'acabar bé si es vol viure en pau. Però aquell record, el d'ella estirada amb les cames obertes i les mans darrere del clatell, no podré treure-me'l mai del cap.

Vaig encendre una cigarreta. Feia molts anys que no fumava. La vaig encendre en honor seu. Sempre va odiar que fumés. Quan ja m'havia fotut un parell de calades li vaig passar a ella. Sabia que allò no li podia fer mal. No. Segur que no es moriria per un parell de tirets. El fum no podia destrossar-li aquells pulmons tan cardats. Era impossible que emmalaltís. Li vaig col·locar la cigarreta a la boca i em vaig aprofitar d'ella tan com vaig poder.

Amb el pas del temps he après a entendre perquè al final va venir la policia a treure'm d'allà. Vaig partir-li la cara a tothom que va intentar desenganxar-me d'ella. Me la vaig fer allà al mig, a sobre de l'altar. El sacrifici sagrat en la seva màxima esplendor. De ben segur que ella hauria cridat si hagués pogut. Però no podia i havia de fer-ho jo. Cridava i empenyia per ficar-li ben endins. Ho havia de fer pegant a qui s'apropava, els feia fora i els amenaçava de perforar-los el cul amb el ciri major.

Els dies següents van ser en blanc, d'un blanc religiosament catòlic, verge, sense pensaments impurs ni maldats enrogides. Ells van creure que m'havien guanyat la partida, van creure's millor que jo, però ara que ja sóc lliure, lliure com els escarabats que treuen el cap pels forats, visito sovint les esglésies i em pujo als altars buits i silenciosos. Ho faig de nit, amb una perversitat immensa. Em vesteixo amb llenceria de dona, d'un estampat de tigre gairebé fluorescent, el mateix que porten les jovenetes que volen cridar l'atenció, el mateix que les multimilionàries compren a París la nuit. Em vesteixo per l'ocasió i recordo el nostre últim adéu. Tan a prop, tan lluny. Tan vius, tan morts. Entre tants crits, entre tant silenci. Alguns cops abans, alguns cops després. Qui ens estarà mirant... 

Relat de campanes

Recordo aquell disc de gran dimensions, negre, donant voltes sobre si mateix, amb l’agulla resseguint el camí que li marcaven... i les campanades sonant. No és qüestió de debat si la cançó que venia després té res a veure amb el sentiment que el Miquel percep en aquests instants; però sí és rellevant aquell so constant de campanes. El mateix fil musical que ressonava per tot el poble el dia en què vam enterrar el meu avi. Era un dia fred, anàvem abrigats, i l’església es va omplir de gom a gom. Cada un dels aldeans ens va donar el condol personalment. La cua no s’acabava mai. Era una sensació tan horrible com pesada. La mateixa que el Miquel sent en aquests instants.

Té el telèfon a tocar de la mà, tot el dia que el mira. Espera la trucada final. No és pas la de Déu, ni la de Sant Pere, és la que li faran des de l’hospital. No té força per aguantar més. No ha nascut per ser un heroi, vol que tot acabi d’una vegada. Porta massa temps veient com el seu ésser estimat ha davallat físicament a un estadi gairebé vegetal. És encara ell o només és un cos inanimat? El va a veure cada dia. Li parla, tot i que sap que no el sent. Després, a casa, tot sol, o a la feina, envoltat d’estranys, pensa en quina sortida desitja. Li remou l’estómac de pensar que aquell final anhelat és el que sempre havia repudiat. Que vingui la foscor, el buit, la falç i la Santa Creu. 
Que s’acabi tot plegat, que em truquin, pensa durant tot el dia. És una espera lenta, tan lenta com el pas entre campana i campana, que continua sonant dins del seu cap, recordant-li que aviat s’acabarà tot, però que mentrestant ell és, contra tot pronòstic, qui deleix amb tota la força que arribi, per sempre més, la mort.

Relat de Sant Antoni IV

Veus d’un discurs incessant no alteren el pas de la gent que va del Raval a Sant Antoni. Hi ha un orador que parla en la seva llengua i amb el seu cor. Es fa difícil saber si usa també el seu cap, que sembla que hagi viatjat més enllà del seu cos. Gesticula molt, repeteix moviments. És l’Home de fosc, que resta ben a prop d’on la religió pren un símbol astral. Si un s’atura al mig del carrer Sant Pau, i no mira cap a les botigues de telefonia, veurà una petita església que contacta cada dia amb el sol ixent. No cal ser cristià, ni musulmà, ni tenir cap altra creença per sentir-se diminut davant de l’impacte del raig del sol, sobretot just quan és a tocar de la part més alta de l’edifici.

Pocs n’han parlat d’aquest oasi de tranquil·litat enmig d’uns carrers tan agitats. Es pot accedir a tot el recinte sense problemes, tocar les característiques palmeres que l’envolten i, fins i tot, entrar-hi quan el mossèn celebra missa. Si tot el barri és humil, per què no ho hauria de ser l’església? Petita, amb parets de pedra i d’estil romànic, la seva estructura ha patit tants sotracs com la majoria de les vides que, cada dia, passegen pel seu davant.

A fora, l’Home de fosc, desenganyat, deu parlar dels seus avantpassats, de la seva família, del seu ésser interior perdut vés a saber on. A dins, el sacerdot d’una de les esglésies més antigues de la ciutat deu citar aquell home de la creu, aquell qui perdonava a tothom, aquell qui va demanar als seus súbdits que repartissin la seva sang i el seu cos.

Potser algun dia intercanvien papers; potser l’orador del carrer es fa amo i senyor del claustre del monestir de Sant Pau del Camp, elegant i auster, amb imatges del pecat; potser el mossèn surt a buscar nous clients, s’atura al mig del carreró i parla amb la llengua dels seus avantpassats. Llatí a tocar d’asfalt. Llatinades d’Alter ego.

Relat de campanades

Fum a l'església. És la paraula dels amants del Senyor la que dóna l'ordre. No és encens, és gas. Ploren els ulls de ràbia, de dolor. No és Jesucrist clamant pels vius, són els vius que aviat seran morts.

La indignació s'apodera dels rebels, que han de marxar del seu refugi, un refugi sagrat que els ha de protegir. Però sota la Creu manen els blaus, no pas el vermell de la sang que s'escamparà pel terra.

Sonen les campanes, campanades a morts que vindran. Un rere l'altre cauran com a mosques, com a fulles d'un arbre caduc, com a soldats en plena guerra. Però ells no duen fusells, ni ganivets, ni cap arma que pugui comparar-se a les grises metralladores dels "fregats".

No hi ha perdó, ni súplica; no hi ha ni oblit ni rendició. Mocadors a la cara, asfixia. Tothom surt a la carrera, els primers se salvaran, pensen; els primers moren, esdevé. És el pas a la normalitat, clamen; és la continuació de l'esclavitud, afirmem. No et queixis, no protestis, no et reuneixis. No valen ni reunions a l'altar, ni la veu del poble. El carrer és meu! Crida!