Relat de la televisió

La televisió encesa i els micos ballant al ritme de la música. No sé qui l'ha posada a tot drap, però el goril·la comença a caldejar-se. Si no para la festa, aviat pujarà la bòfia i s'acabarà el pastís per a tots. Sap greu per a ella, que s'inicia en aquesta bacanal carnal que tant de temps fa que esperava. Déu sap la de cops que haurà gemegat en solitari pensant en aquelles mans navegant per les seves aixelles. Qui sap si per això, i no pas pel funest mal temps que predomina aquests dies, ha decidit portar una samarreta de tirans i optar per descuidar els sostenidors.

Algú crida que hi ha foc a la sala d'estar, un altre diu que hi és a la cuina. No hi ha bombers, però entre tots ruixen les parets i apaguen les flames. Mes no totes.

A l'habitació del fons del passadís s'ha instal·lat un forn provisional. Són dues cloïsses que només toquen mar a l'estiu. Una d'elles llueix un grapat de pèls despentinats, mentre que l'altra és calba temporal. Podrien portar-hi massa mare i cuinar-hi una pizza en pocs minuts; encara que tothom prefereix seure a terra i escoltar atentament com els dos cossos decideixen pintar-se amb els dits mullats.

Ella jau cara amunt, té vergonya i tanca els ulls. Aviat la seva pell es crispa i els porus són gallinacis. La humitat dels llavis quan es besen no és ni la meitat de la qual regenta a l'entrecuix quan li acaricia amb solemnitat. No hi ha pressa, ni incendis, ni mal humor ni rancor. És un ritual on els cossos s'abandonen a la passió i la ment s'amaga per discreció en un llit que ja ningú no usa.

Antigament el fal·lus l'havia ocupat tant que havia deixat de ser-hi present. Li agrada retornar-hi i veure-hi els seus records d'infància, sentir-se jove eternament.

Relat de Déus

Aquell dijous m’havia llevat de mal humor. Suposo que gran part de culpa la tenia la ressaca que destrossava el meu cap. Tot i les dificultats que tenia per aconseguir caminar recte, vaig arribar a la cuina, vaig obrir una llauna de coca-cola i me la vaig beure d’un sol glop. Va ser un acte gens premeditat i les conseqüències van esdevenir terrorífiques. Més de cinc minuts al bany, vomitant tot el que havia pres la nit anterior. El regust del whisky, en tornar a passar per la gola, em produïa més arcades. Finalment, em vaig dutxar per treure’m la suor impregnada al meu cos.

Pentinat, net i amb la cara més blanca que un tros de pa congelat, vaig decidir que era hora de posar-se mans a la feina. Al meu despatx tenia les meves preuades miniescultures. Els dotze Déus de l’Olimp totalment caracteritzats esperaven els meus últims retocs. Estava segur que aquest cop tot em sortiria segons el previst; podria vendre els ninots i guanyar-me una pasta per a les seves reproduccions. El museu de la ciutat m’havia encarregat aquest projecte i jo hi confiava plenament. Només em calia acabar-ho abans del migdia. Ho tenia tot de cara.

Però tot vaixell pot canviar de rumb inesperadament. Una onada gegant va advertir-me de la maniobra, no li vaig fer cas; potser si hagués mantingut la drecera hauria pogut aconseguir el meu objectiu. El canvi va venir donat per culpa d’un missatge inesperat. Vaig rebre un correu electrònic titulat: “Avui sí”. El remitent era conegut; es tractava d’una professora amb qui havia mantingut una discussió acalorada uns dies abans. Els Déus em miraven atents, jo mateix havia creat aquells ulls observadors. Potser ho havia fet per intimidar-me, per recordar-me que el meu deure era acabar-los i vendre el projecte. Potser ho havia fet perquè ningú com jo coneixia que era incapaç d’acabar res del que començava.

Vaig agafar Zeus i el vaig girar de cara a la paret. Segurament es deuria enfadar, però de pas em va servir per veure que les cames, per la seva part de darrere, no estaven ben definides. Un cop vaig sentir-me alliberat del poder del més gran dels Déus, vaig llegir el mail. Aquella professora em tornava boig. Els seus cabells llargs, ondats; els seus ulls clars, felins; la seva cara de femme fatale, aterridora... Ens portàvem tan sols un parell d’anys de diferència i jo era un dels seus millors estudiants. Alumnes i professors, en estudis com els que feia, érem de la mateixa generació. Tot i això, totes les relacions personals de la meva vida, ja siguin sexuals com amicals, tenen un inici semblant: els altres se situen en un pedestal, gairebé a l’alçada de Zeus, a dalt de tot del Cel, mentre jo em mantinc a baix, a ras de terra; i els miro amb la por amb la que els mortals observen els Déus.

Deuria ser juny i jo ni ho sabia. Només havia de saber una cosa, que aquell maleït migdia les figuretes haurien d’estar acabades. Però dos dels meus dits van agafar la bella Hera i la van amagar en un dels calaixos de l’escriptori. La professora m’estava invitant a una videoconferència i no li podia dir que no. En poc més de dos minuts vaig tenir el programa encès i la connexió establerta, però ella no hi era. Els segons semblaven minuts i vaig estar esperant una bona estona; tanta que em va donar temps a posar Poseidó, Demèter i Hestia dins de la nevera. No ho vaig fer perquè el fred ajudés de cap manera en el procés de finalització de l’escultura, sinó perquè va ser l’únic lloc on vaig trobar que hi podrien trobar aigua i terra com si estiguessin a casa.

Per fi vaig poder-me connectar amb la meva admirada mestra, qui de seguida va començar a parlar-me d’un problema que havia observat en un dels meus treballs. La vaig interrompre i a ella no li va fer gràcia, però Atenea i Apol·lo m’estaven demanant a crits que li preguntés per la música que tenia posada de fons. Ella va somriure i es va aixecar per agafar la funda d’un vinil. Hi havia la foto d’una guitarra de color gris volant pel cel. Jo coneixia perfectament aquella portada, també tenia aquell àlbum dels Dires Straits, però amb CD. Així que el vaig agafar li vaig mostrar; de pas amb la carcassa vaig enretirar les dues figuretes que havien provocat aquella agosarada interrupció.

Vam seguir parlant, sobretot ella; tenia molts comentaris a fer-me. I mentre me’ls feia Afrodita es va despullar i Àrtemis va preparar la fletxa. Jo no sabia si mirar la pantalla o observar aquelles figures que s’estaven rebel·lant. Suposo que la meva interlocutora se’n va adonar i per això em va preguntar què em passava. El meu cap era un camp de batalla total, volia apartar aquelles diminutes estàtues de davant meu, però no tenia voluntat. Després de dubtar, endut per la força de la guerra, vaig usar Ares com si fos un projectil i vaig tombar les dues rebels sedicioses.

Degut a aquella acció amb els ninots, no vaig estar atent a l’últim moviment de la professora. La tenia davant meu, somrient, observant com em barallava amb personatges inexistents. I ho feia amb menys roba que abans. S’havia tret la samarreta i no sé si alguna cosa més; ja que la visió de la pantalla només arribava a mig cos, just on els sostenidors li tapaven els seus bells pits. “Si no em fas cas, t’hauré de motivar”, em va deixar anar. No vaig poder-li contestar. Estava ardent. Dins meu la temperatura va pujar exponencialment; tant que dins del despatx se sentia olor a cremat. Hefest estava fent de les seves i havia decidit iniciar una foguera. Al seu costat, Hermes, movia el cap desesperadament. Ni jo li feia cas ni ell esperava res d’aquell petit incendi. Després, el Déu errant va marxar; sense ni tan sols dir adéu. Aquella cambra es va omplir de fum i de foc i la connexió es va tallar.

Naturalment, no vaig poder entregar les figures al museu, que es va encarregar de difondre una imatge negativa de mi entre tots els seus contactes artístics. Tampoc no vaig saber si la professora va acabar de despullar-se del tot, ni si em va aprovar o em va suspendre. Amb l’ordinador cremat i sense diners vaig optar per renunciar als estudis. Ara, de tant en quan pujo a la muntanya per estar a prop de Zeus, m’agrada sentir la seva estima i no gosaria mai dur-li la contrària.

Relat de girs

Assegut a la punta del llit, en Toni espera l’arribada de la seva amiga. Ha deixat la porta oberta, ningú de l’edifici s’atrevirà entrar sense permís. És una de les persones més temudes del barri. Per passar l’estona, observa el carrer a través de les vistes que li ofereix la finestra. Al fons del carreró uns carteristes esperen el pas despistat d'uns turistes. Dissimulen malament, però els forans en saben tan poc que acaben perdent els seus béns.

Aviat, però, arriba la dona en qüestió. És alta i bella. Prima i amb un somriure encisador. Li agrada portar la iniciativa, juga amb avantatge, ja que ningú més que ella pot tractar-lo d’aquella manera. Entra al pis com si fos casa seva, passa la tanca i camina pel passadís cantant una cançó. En arribar a l’habitació, somriu. Es treu les sabates negres que porta i les deixa a un racó. Li agrada ajupir-se d’esquenes als nois amb qui es fica al llit, el seu cul és un regal dels Déus pels vidents.

Agafa una cadira i s’asseu davant d’en Toni. A poc a poc es treu les mitges, són negres, transparents; tan fines que un moviment en fals pot crear una carrera desastrosa. Les seves mans no cometran tal delicte, al contrari, formaran un plec cuidat que disposarà sobre el respatller abans de començar a treure's la faldilla. Abans, però, jugarà amb la seva joguina preferida. S'acostarà al seu amic, donarà una volta de ballarina i el mirarà de ben a prop. Els seus llavis rebran la pinçada picant de les seves dents. I altre cop es retirarà. Primer la faldilla, després la brusa. Botó a botó, de dalt a baix; es queda només en roba interior. Per tapar la seva cabellera un barret espera el seu torn. Haurà d'esperar més del compte, li agrada divertir-se i no pensa anar més ràpid del compte.

L'home dur segueix impassible mirant l'escultura que es va formant davant seu. Intenta allargar els braços i tocar-la, però els artistes no deixen tacar les seves obres si no és desig propi. Finalment s'escau el moment i li demana que acabi de despullar-la. Aquelles mans que tant temen els vàndals de la ciutat, ara acaricien suaument una pell delicada que el transporta fins a les calces de seda. Les treu amb tanta delicadesa que a ella se li posa la pell de gallina. Després puja les mans a l'alçada dels pits, els allibera de tanta pressió i permet que els mugrons li assenyalin la cara insolentment.

Només li queda el barret i les arracades, ella li suplica que també li tregui, però en Toni no vol fer-ho. Avui ha sigut un dia molt dur, massa dur, com per acabar dormint en núvols de cotó. La vida porta girs inesperats, el llit també. Una mà que s'apropa al barret, una altra que cerca el coll anhelat. En poc més d'un minut la dona agonitza i deixa de respirar. Haurà de recollir la roba, treure el cos del seu pis. Netejar l'habitació i tornar a la normalitat. La vida continua i cadascú es despulla com vol, alguns traient-se la roba i d'altres traient-se la màscara.

Relat de brunzit

Un dels carrers més importants de la ciutat té per banda sonora el remor continuat dels pneumàtics acariciant l'asfalt. A vegades, s'escolten crits i insults de conductors enfadats que passen a tota velocitat. El riure dels nens jugant al parc també es barreja entre tanta grisor acústica, però el seu to és menor. 

A fora, al carrer, el volum és alt, molt alt. Gairebé tan alt que no es pot parlar amb normalitat.

A dins, a casa, el volum és baix, molt baix. Gairebé tan baix que no es necessita parlar per poder-se comunicar amb normalitat.

Se sent un brunzit que, de tant en quant, canvia de ritme, però que no para mai. Si fóssim a l'estiu podríem pensar en la típica mosca que prova de sortir del pis, però que xoca una i altra vegada amb el vidre de la finestra. El que passa és que estem a l'hivern. Les finestres resten tancades, sí; però els insectes no han vingut encara a ballar amb els humans. 

El so que se sent, cal dir-ho, és tan llarg com les piles vulguin. Algun dia o altre s'hauran d'acabar. Caldrà anar al supermercat, a la ferreteria o preguntar-li al venedor ambulant de la cantonada si té alguna oferta entre tantes de les coses que ven. 

El silenci que acompanya aquest remor es deu als cascos que porta posats l'Andreu. La música que sona a tot drap no s'acampa per culpa d'aquells dos orellots gegants que du enganxats a les orelles. Llegeix i escolta música instrumental; és just l'ambient de lectura que li agrada. Està tan concentrat que li sembla experimentar el sentiment de culpa que corre per les venes del personatge de la novel·la que llegeix. 

Tot d'una satura, no sap per què. Però prem el botó de pausa del reproductor, es treu els cascos, deixa el llibre sobre la taula, amb la cantonada de la pàgina doblegada, i escolta aquell so vibrant.

Gesticula, com si algú l'estigués obersavant, tot i que sap que no és així.

S'apropa a la seva habitació i treu el cap per la porta, d'amagat. La Lluisa està nua, completament despullada. Jau boca amunt; amb els ulls tancats. Al peu del llit hi ha la seva roba amuntegada: els pantalons, la brusa, els sostenidors i les calces. Ella roman estirada, amb les cames obertes com si fos una granota. Els seus braços descansen asimètricament. La mà dreta reposa sobre el seu pit esquerra, deixant que el dit índex acarici un mugró que assenyala el sostre. La mà esquerra, per la seva banda, baixa fins a l'entrecuix. Allà sostenta un petit objecte que mou molt a poc a poc. Tan bon punt passa per sobre del clítoris com acaricia els llavis vaginals. 

L'objecte en qüestió és el responsable del remor que sent. Ara que sap el que és, el relaciona amb una màquina d'afaitar. Va corrents al bany, s'afaita. Usa un líquid especial per suavitzar-se la pell. S'escampa per tot el cos la colònia preferida de la Lluisa. Es neteja el membre viril a consciència. Retorna a l'habitació... I es troba la seva dona amb les cames creuades i en posició fetal. És hora de dormir. S'estira al seu costat i tanca els ulls fins l'endemà.

Relat de timbres

Fa estona que la Fina es passeja per casa seva. Camina de la seva habitació al bany, del bany a la seva habitació. Un cop i un altre. Es deu haver canviat més de deu vegades. Està nerviosa i no sap què posar-se. Tot li sembla espantós. S'ha emprovat deu conjunts diferents. Deu! De tots els colors i de totes les formes.

Dempeus, completament nua, es mira al mirall de cos sencer que té al passadís. Els seus pits mantenen el mugró erecte, dur. No fa pas fred en aquella casa; però el sentiment que recorre dins seu provoca una excitació tal que tot el cos s'adapta al moment. Al seu costat, la taula plena de calces i sostenidors. Tota la robeta que s'ha provat, jau amuntegada formant una muntanya desordenada. Tota la que resta, espera ben plegada i endreçada. 

S'ha canviat de roba interior, no pas de vestits ni de camises. Sap que la visita que tindrà és important; però no perd ni un segon en pensar quina serà la roba visible que durà, tot i que és conscient de què quan ell arribi no es despullarà. N'està completament segura.

Es mira i torna a reflexionar, seda o cotó; què li agradarà més? S'observa al mirall i s'adona que porta l'entrecuix sense arreglar. Corre cap al bany i es disposa afaitar-se el contorn vaginal. Aleshores dubte una altra vegada, com ho preferirà ell? No sap si començar a rasurar-se o no. Completament submisa al desig d'aquella visita és una esclava sense rumb. 

Només quan pren consciència d'aquest estatus d'inferioritat és quan comença a acariciar-se el clítoris. Ho fa per pur egoisme. No li calen robes ni robetes. Ni calces ni sostenidors. Ni tan sols li fa falta una faldilla que deixi entreveure unes mitges fosques i sensuals. Tampoc necessita sortir del dubte entre afaitar-se o no. Només precisa del seu dit índex, acariciant-se suaument, sense pressa, notant aquella humitat natural que sorgeix cada cop més.

S'oblida de la visita i es complau ella mateixa. Crida sense vergonya, es mou amb passió; mentre l'home truca el timbre tres vegades i després se'n va.

Relat de màscares

A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.

Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.

Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.

Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.

Relat de pastissos

Dins d'un pastís d'aniversari s'amaga una sorpresa. No hi ha ningú que faci anys, però han preparat unes postres de gegant. A dins, hi cap una dona, que porta estirada més de vint-i-quatre hores. S'hi va posar tota vestida. És hivern. Fa fred.  Per això, quan s'ha endinsat dins del cremós anava del tot coberta amb jaquetes i jerseis. Però a dins, és clar, hi fa calor.

Petita dolça mel, regust amarg que et quedes mentre menjo. Aquesta nit he sortit a buscar-te. Els bateries tocaven fort quan caminava pel barri. Les navalles dels llatins il·luminaven el carrer. Aquests dies les destrals són més barates, les venen a preu de saldo. Nena, vols dir-me què fas aquí? No has vist el teu camí? Tot passa tan ràpid, aquí, sota la llum de les faroles de la bruta ciutat que ens ha atrapat. No tornis a mirar-me així, t'ho suplico, no entris més a dins meu. Aquesta nit has provat de corrompre el meu cor; ho has provat amb tot el teu arsenal. Jo no sé com he pogut resistir els teus míssils d'avantguarda. Romeu hauria desistit molt abans que jo. Samsó no sabia el que deia, si t'hagués vist trucant amb força a la porta...

I els nois canten pel carrer. Els homes grans miren per la finestra. Alguna cosa es mou, és l'ànima cosmopolita que rovella aquells cors tristos i arronsats. No sabem què faran els nois quan vegin la sang perduda dins de les reixes. El clavegueram s'endú els cors de la joventut. Les germanes preguen per un altre anís. I l’església evangèlica és plena de creients que encara confien en tu. Jo no ho faré. No puc. No vull. No obriré la porta aquesta nit. Cridaràs i cridaràs, vols entrar, com ho volia la Rosie quan demanava més neu. Però aquest no és el camí, ni el moment, ni el carrer; nena. Tornarem a sentir els motors rugir cremant els neumàtics sobre l’asfalt.

I dins del pastís hi surt ella, amb un conjunt fosc, llacet rosa. Les clapes rodones són el meu desig partit per la meitat. No serà la imatge més afortunada, és cert, però sí la més encesa, la que més em fa vibrar. I se celebra la festa sense músics ni orquestra de carrer. Els cantants solitaris entonen el Do re mi sense pena ni glòria, buscant qui els acompanyi en una nit més en la que no s'han trobat.

És la muntanya que se sol pujar per la drecera que ens van ensenyar.

Algú bufa les espelmes quan surt, algú s'ha cansat d'esperar, diuen.

Relat de pes

Pesava més de cent quilograms. Havia dedicat gran part de la seva vida a menjar. Gaudia devorant tot el que se li posava davant. No li importava si es tractava d'una amanida de formatge de cabra amb gerds o d'un corder al forn. Tot, completament tot, era pur vici. 

Després de menjar-se una paella de peix, va anar a l'habitació. Caminava amb dificultats i havia de recolzar-se a les prestatgeries del passadís. D'altra manera li seria impossible bellugar-se pel seu propi pis. De fer força al caminar, se li van escapar vents inferiors. Ell se la mirava assegut a la cadira de la taula. Li agradava veure-la d'esquenes.

Va passar més de mitja hora abans de què ella el cridés. Ell ja s'havia adormit, amb el cap recolzat sobre els braços, damunt la taula. Però els crits eren forts, el sol·licitava urgentment. Es va desvetllar i va acudir a la cita. Ella romania estirada al llit. Duia un camisó transparent molt gran, tan gran que hauria servit de llençol pel llit d'un nen. Per això havia tardat tant entre l'àpat i l'acte; canviar-se no era tasca ràpida. 

A ell li sobrava aquell tel de seda i transparències. El va treure i després va fer el mateix amb els sostenidors, que quedaven amagats als laterals, entre les motlles que els cobrien. Els descomunals pits, més grans que el cap d'un infant, caigueren de cop. Ell els va agafar i els va llepar sencers. No va tardar en treure-li les calces gegantines, val a dir que d'un costat a l'altre feien més de tres pams.

La va despullar tan ràpid com va poder i li va regalar el seu menjar més íntim. Ella se'l mirava mentre li feia una acalorada fel·lació. De tant en tant havia d'aturar-se i respirar profundament. El metge ja l'havia advertit, respiració i ritme cardíac eren termes que sonaven massa a les visites que feia a l'hospital.

A ella li venia de gust moure's d'un costat a l'altre, practicar totes les posicions que havia llegit en un llibret titulat "Kamasutra per a principiants"; però ell anava per feina. Tenia clar que primer posaria el seu membre a la seva boca i després el posaria a l'entrecuix. Ni posicions ni coses rares. Ficar i treure. Tants cops com pogués, fins escórrer-se dins seu, prement amb força tots aquells plecs de pell plens de greix corporal.

Relat de rostits

Recordes el seu cos calent? Com fluïa la suor per la seva pell, com cridava obrint la boca d'extrem a extrem del seu rostre... Els seus ulls desorbitats, les seves ungles clavant-se per tot arreu, els seus narius oberts com un gran aspirador cercant aire per tot arreu, el seu cos recargolant-se... 

No parava de dir el teu nom, el repetia una i una altra vegada. Cridant i gemegant. Posant-te tan calent que et mantenia el membre viril ben erecte. Te l'acariciaves mentre la veies movent-se d'una banda a l'altra, duent-se les mans als cabells i, tot seguit, per tot el cos. 

Ja fa hores que no porta aquelles calces tan innocents que t'havien incitat a l'escalfor. El cotó jau ara sobre un moble, al costat d'uns sostenidors blaus que no aguanten els durs pits que, en uns instants, estaran bullint...

El teu onanisme no para. Els seus crits tampoc. A mesura que puges la temperatura del forn veus com, a través del vidre, es va rostint...