Relat del banc

Es va asseure al banc que tenia just davant. I de cop el va tenir a sota.

Tot el seu voltant desprenia una fortor terrible, feia setmanes que no es dutxava; però el jardí era net i a dins de la cambra hi havia les portes obertes. Sort del sol que entrava per la finestra, una nit fosca com aquella no succeïa cada setmana. Ell ho sabia i, per això, va agafar una cervesa de la nevera. No li va caldre ni aixecar-se. Tan lluny era la cuina que només veure els bombers ja va saber qui li passaria. No era el capità, ni un bomber qualsevol, era l'escollit. Portava una mànega tan llarga que l'aigua brotava de la font natural de la capital. L'aguantava amb els peus, li faltaven les mans; però es rascava bé el cap quan pensava. I li calia pensar molt sovint. La cervesa o el foc? Què era prioritari? Segur que per a qualsevol el dubte era absurd. Mes res ho és quan la vida penja d'un fil. D'aquesta manera va arribar a la conclusió que era millor fugir i deixar la víctima al banc, asseguda, amb una cervesa a la mà. I la cervesa era freda; com a mínim en el moment en què li va donar. Després ja no, clar. Perquè el foc, quan crema, és ardent com un cor que rugeix una batalla perduda. Com Aquil·les lluitant sense armes entre Tòquio i Houston. Com Napoleó resant a dalt del Tibet. O com Lennon escrivint-li una carta d'amor a Kerouac. Amb la cervesa calenta no sabia si continuar allà o marxar de vacances a un hotel de la República Dominicana. Pensava en les polseres que donen només arribar a l'hotel. Tot inclòs. Beguda gratis tot el dia. Poder-se emborratxar sense donar explicacions a ningú. Un Manhattan de matí. Un altre just acabar. I caure a terra sense preocupar-se per si el bomber que el vol rescatar és un simple capità. Estirat a la piscina de l'hotel, a dos metres de profunditat, no notaria aquella escalfor que ja li pujava per les cames. Seria culpa de les hormones? Seria que es pujava i s'enduria? Amb la titola com una roca podria fer un últim acte pel seu país. Necessitava una persona solitària. Algú a qui no li importés morir amb ell. Qualsevol que cerqués una pastanaga a punt de rostir-se entre flames. I es creia que així seria, que apareixeria, com per art de màgia, aquell ésser ultratjat demanant clemència. I ell esdevindria el Papa de Roma. Deixaria anar una hòstia, no pas la consagrada, sinó la destra. I la galta envermelliria com tot el cos quan el foc els cremés. I junts moririen. I es creia això mentre bevia l'últim glop en la solitud d'una cambra blanca plena d'una llum vermella en un moment diürn en la foscor de la nit.

Es va asseure al banc a fumar-se la vida. I la vida se'l va fumar sense ni tan sols asseure's.

Relat de Wells

Explica la història que un home va descobrir un poble on tothom era sord. El citat ésser viu va prendre consciència de tal paratge després de creuar tota una planúria que separava la gran ciutat d’aquell misteriós indret. Anomenat Wells pels seus amics, li agradaven les excursions a peu, matinar, observar els animals i anotar en una petita llibreta tot allò que se li passava pel cap. L’excursionista va tenir contacte amb aquells vilatans mancats d’audició a finals del segle passat. Va ser just un dia que va esdevenir tot el contrari del que havia de ser.

Abans que el sol sortís i el gall cantés per primera vegada, Wells ja duia les botes posades i enfilava un corriol que el permetria allunyar-se de casa seva. No duia res més que la seva vestimenta; ni motxilla ni aigua, ni aquella farmaciola que l’havia salvat tantes vegades. Les raons de la seva deixadesa no eren altres que el malson que el torbava des de feia dies. Sense poder dormir, sense poder descansar, el cervell se li havia anat emboirant. Diuen les males llengües que tal desvariejament no vingué donat per res més que per la veu d’una veïna, que cantava -des de feia pocs dies- cada vegada que ell intentava cloure els ulls i descansar. Era una veu delicada, penetrant, suau. Era la veu més dolça que ell havia sentit mai. Es delia tot el dia per poder-la escoltar, però les forces se li acabaven i havia de jaure on fos. Era en aquell precís moment que la bella dama començava el seu recital i el despertava, en el millor dels casos.

Embogit i fatigat, va aprofitar un instant buit d’aquella màgica veu per eixir de casa i fugir. El camí de seguida se li va fer costerut, però les seves habilitats excursionistes eren més que reconegudes. Amb les cames esgarrinxades i les mànigues estripades s’anava obrint pas per allà on el camí s’acabava. Va creuar camps de blat, boscos de pins, rius secs i rierols plens d’aigua fresca i brillant. Va pujar més de tres turons i va veure l’horitzó cremant. Una forta llum i una columna de fum el van espantar. Atret, aleshores, per una força major, va encaminar-se cap aquell incendi gegantí. A mesura que ell s’apropava, els animals salvatges creuaven per davant seu, escapant d’un escenari segurament terrible i esgarrifós.

Aquell dia, que havia començat fosc i que, després, va inundar-se de la llum potent del sol, va esdevenir fosc i tenebrós. El fum no el deixava veure-hi i l’impedia respirar amb tranquil·litat. Qualsevol humà amb dos dits de front s’hauria allunyat de la zona en flames, però ell no. Ningú no sabrà mai per què ho va fer. Va entrar dins de la gran magnitud fumejant i, un cop a dins -amb el front suant, els ulls mig closos i les orelles patint per l’espetec de la cremadissa-, va deixar de sentir-hi durant un llarg instant.

Wells va espantar-se, no sentia res; però podia recordar les cançons de la veïna que se li apareixia en tots els somnis: Vine aquí al meu costat, bella dama que furgues en el meu cor, vine ara que el nas ensuma el foc que en mi has creat, vine ràpid abans que els estranys s’apoderin de mi, vine ara que ja els veig venir. Ramona, no em facis patir, que l’escuma em surt per la boca i aquests petits nans vermells em lliguen les mans i se m’enduen cap una cabana secreta; vine i allibera’m, altre cop vull ser el teu esclau i rendir-me a les mans d’Orfeu i d’Apol·lo. Ningú serà millor que tu, t’ho prometo, no penso escapar-me mai més. Vaig ser un estúpid, vaig creure que fugir era tan bo com tallar-me les venes, i ja em veus aquí, amb les venes inflades per les cordes que em tenen lligat. Tot passa i tot succeïx per alguna cosa, no m’ho facis demanar més cops, que aquests animals -o petits humans- estan fent experiments amb mi. Les llàgrimes surten sense força dels meus ulls fumats. No puc cridar, no em senten, no els sento, però recordo el que era sentir-hi i no sé si ells podrien recordar-ho. Les seves mirades semblen tan cruels que la seva pell vermella no pareix tan afable com me la podria imaginar, assegut a la cadira, escoltant les teves cançons.

Ramona, ja ha passat massa temps, ningú no ha gosat venir-me a buscar. M’he pres la llibertat d’educar aquests vilatans, m’he cregut un colonitzador i ara agafen aigua del riu i no creen incendis cada poc temps. Ells m’han educat en el plaer de viure sense sentir-hi i algun dia m’oblidaré de la teva veu penetrant orelles endins amb la clara intenció de fer-me embogir, algun dia ja no recordaré que és ser un foll amb oïda i sense amor.

Relat d'incendis

Sota un vestit negre es va encendre el foc. No hi havia bombers que poguessin aturar aquell incendi. En poca estona es va cremar l’edifici i els de l’asseguradora van negar-se a pagar res. Entre els seus arguments n’hi havia de curiosos. Era la segona vegada que aquell lloc s’omplia de flames; si bé l’altre cop va ser més terrorífic, amb morts entre la música. Una altra de les seves excuses podria titllar-se de memorable: per què haurien de pagar res ells, si tothom sabia qui eren els piròmans?

Inusualment plou sobre paraigües tancats. Obrir-los comportaria acceptar una pluja sanadora, freda, que apaivagués tot el que toqués.

Sense edifici arreglat, els dos incendiaris no van poder-se trobar mai més. Van navegar durant anys per camins oposats, recordant aquell moment tan especial, en el que un duia un encenedor i l’altre un bidó de benzina. Els cossos rostits, el vestit encès. En un passatge llarg es van cremar les mans.

Relat d'aspersors

A les dotze i vuit minuts s'activa l'alarma antiincendis de l'edifici. Primer sona un so molest i continuat que sorprèn els més concentrats. Després la gent s'organitza en files i comencen  l'evacuació. Al cap de dos minuts exactes, els aspersors d'aigua comencen a rajar. 

Només dues persones s'han quedat treaballant. Saben del cert que aquell incendi no és res de l'altre món. En són plenament conscients perquè ells han sigut els originadors de tal accident. Acaben d'enviar els correus electrònics que tenen pendents i se citen sota un dels sortidors d'aigua. 

L'escena preveu una trobada amorosa. Una camisa mullada que deixi entreveure els pits d'ella. Uns llavis gotejant buscant l'encontre sexual. Però res de tot això no succeix.  

Se saluden donant-se la mà i marxen per la porta de darrere. Han perdut una ocasió especial. Segurament mai més la tindran, o potser sí, això no se sap. Però el que és segur és que ara per ara se situen a dos països diferents, distanciats per milers de quilòmetres. No poden veure's ni parlar. No es relacionen. Només els queda el record d'aquell moment dins de l'edifici en flames.